|
Ara,
després de passar un calvari de tractaments sense efecte, aquesta
jove catalana s'ha convertit en la primera pacient d'un ambiciós
estudi internacional destinat a demostrar el potencial regenerador
de les cèl·lules mare en el tractament d'aquesta malaltia
degenerativa altament invalidant. «Estic en mans del *Clínic i tinc
moltes esperances posades en aquest assaig», comenta a ABC, mentre
s'acomiada dels seus doctors i es prepara per a l'entrevista.
«Patir esclerosi és una prova molt dura que t'ajuda a depurar tot el
superflu que hi ha en la teva vida», afirma Marina per arrencar la
conversa. La malaltia li va sorprendre a l'agost de 2006 quan
treballava de cambrera en uns cinemes de la localitat de Cunit
(Barcelona), on resideix. Apurava els seus últims dies laborals
abans de les vacances quan algú va estrènyer el «*pause» en la seva
vida. «Vaig començar amb vòmits, encara que no els vaig donar
importància. Després, no sentia part de la meva cara, ni un braç, ni
una cama; vaig entendre que no era res lleu. Fins i tot l'aire del
ventilador em provocava un dolor intens quan em fregava la pell»,
explica la jove, que ara viu amb la seva mare perquè es veu incapaç
de desembolicar-se sola. «Em vaig comprar una casa *pareada amb el
meu marit, encara que l'any passat ens separem perquè va ser incapaç
d'assumir la meva malaltia. Ara l'habitatge em cau damunt i amb prou
feines puc pujar a la segona planta. Per això he decidit vendre-la i
tornar a casa dels meus pares», apunta Marina.
«Una tortura diària»
Quan l'especialista va pronunciar la paraula esclerosi, Marina ja
estava familiaritzada amb la malaltia, ja que el seu pare la pateix
des de fa deu anys, encara que d'una forma lleu, la qual cosa no li
impedeix portar una vida normal. «Per això, en un primer moment,
vaig pensar que s'havien equivocat amb el diagnòstic», recorda. Si
escau, a diferència del de el seu progenitor, la malaltia ha avançat
de forma ràpida i virulenta fins a deixar-la totalment *noqueada.
«Era una persona molt activa. Treballava dotze hores al dia, anava
al gimnàs, no parava en tot el dia; ara amb prou feines puc
caminar», comenta la jove. Quan va sofrir el primer brot, la vida de
Marina es va enfonsar. «De sobte vaig veure que no podia empassar
perquè tenia la gola paralitzada. Amb prou feines tenia mobilitat,
la meva visió va empitjorar i qualsevol cosa es convertia en una
tortura», apunta Marina, que *sobrelleva el dia a dia gràcies a nou
pastilles diàries. «Demano més suport psicològic als afectats.
Conviure amb això és molt dur», afegeix.
En tots aquests anys de tractament i incertesa, la seva retina ha
retingut dues escenes: en una apareix el primer metge que la va
visitar dient-li «tens una inflamació en el cervell», i en l'altra,
l'últim especialista pel qual va passar abans de posar-se en mans
del *Clínic, deixant-li clar que l'única cosa que estava a les seves
mans era prevenir els brots «a qualsevol preu». Va pronunciar la
frase quan Marina estava encara sota observació per la reacció aguda
a un dels fàrmacs amb els quals s'estava experimentant. «Se'm va
posar la mà blava, em vaig alarmar molt perquè pensava que era
gangrena. Ningú em deia gens, *slo passaven a veure'm com si fos un
mico de fira», recorda aquesta jove, a qui la malaltia no li ha
robat el seu optimisme i sentit de l'humor.
Marina Sala enyora el que era el seu dia a dia, anar de compres amb
les seves amigues, veure amb nitidesa i no haver d'asseure's cada
dos passos per descansar. És conscient també que li queda un bon
tros per aconseguir-ho, encara que té clar que va en l'adreça
adequada.
«Confio
en el Clínic»
Cansada
d'experiments, fa uns mesos va cridar a la porta del *Clínic. Ho va
fer en el moment adequat. Un equip d'experts liderats pel doctor
Albert Saiz , coordinador de la Unitat de *Neuroinmunología, van
veure immediatament que Marina era el cas que estaven esperant per
arrencar un assaig pioner basat en les cèl·lules mare *mesenquemiales.
El passat 10 de gener es va sotmetre a la *punción per extreure-li
les cèl·lules, que han anat a parar a un banc de teixits i la
setmana que ve li seran transferides. «Estic tranquil·la perquè
confio plenament en els metges i també perquè penso que rebre alguna
cosa meu és més innocu que els fàrmacs que m'han estat administrant
fins ara», diu Marina.
Després de rebre les seves cèl·lules mare haurà de sotmetre's a un
any de controls per veure l'evolució. En un armari, a la seva casa,
hi ha un parell de patins per *desprecintar, que esperen bones
notícies. «Els vaig comprar ja malalta i no he pogut estrenar-los»,
explica amb els ulls entelats.
En el seu interior li queda l'esperança de provar-los aviat en el
passeig marítim de Cunit. No obstant això, la qual cosa més anhela
aquesta barcelonina vital i *extravertida és anar de compres amb les
seves amigues i córrer per la platja. Marina i la seva família
esperen amb els dits creuats que l'assaig de l'Hospital *Clínic
prosperi i el tractament funcioni aquesta vegada. «Tinc un
pressentiment», afirma la jove.
INFORMACIÓ ORIGINAL
EXTRETA DE:
http://www.abc.es/20110130/sociedad/abcp-retrato-intimo-dolor-esperanza-20110130.html
TRADUÏT AUTOMÁTICAMENT PER:
http://www.softcatala.org/traductor
|
