Passejar amb Montse Serra, que pateix esclerosi múltiple, evidència la infinitat de barreres que existeixen | L’Ajuntament de Manresa reconeix que calen 12 milions d’euros.Pasear con Montse Serra, que sufre esclerosis múltiple, evidencia el sinfín de barreras que existen | El ayuntamiento de Manresa reconoce que hacen falta 12 millones de euros para evitar todas las barreras.

Montse Serra, una manresana de 39 anys que pateix esclerosi múltiple i que viu a la residència de disminuïts físics de Manresa, no pot accedir a l’ estació de autobusos de la ciutat amb la seva cadira elèctrica i expressament adaptada a les seves necessitats. De fet, acompanyar Montse Serra des de la porta del seu nou habitatge fins a un bar pròxim es converteix en una odissea . Les barreres van molt més enllà del que les persones amb mobilitat convencional podem veure a ull nu. Una cera molt estreta, cotxet amb un nen de cara s’acosta a Serra, cotxes aparcats i un o altre ha recular. Per creuar el carrer, al pas de vianants, un petit forat entre la cera-perfectament rebaixada-i la calçada, es converteix en un parany per Serra, ja que la roda de la cadira no toca a terra. “He pogut estar molt temps travada, sense que passi ningú per aquí, o saludant-me sense entendre que estic aquí, travada”.

Un debat en l’última sessió plenària de l’ajuntament de Manresa, a una proposició de la CUP, va donar a conèixer que es necessitarien invertir 12 milions d’euros per evitar les barreres arquitectòniques que té la ciutat. Ramon Bacardit, regidor de mobilitat de l’ajuntament de Manresa, va reconèixer que el consistori “es troba lligat de peus i mans” per fer inversions.

Dura realitat

Més enllà de les discussions polítiques i dels plans de mobilitat que si debaten a les sessions plenàries, el cert és que per a les persones com Serra, que es desplacen diàriament per la ciutat en cadira de rodes, cada barrera infranquejable es converteix “en un problema. Et sents malament quan et trobes així “. Encara que al final tot es redueix a una qüestió econòmica.

Dificultats invisibles

Aquest diari va acompanyar Montse Serra a fer un cafè des de la residència de disminuïts físics de la ciutat, on viu actualment. Només sortir, en una cera molt estreta, va topar amb un pare que empenyia el cotxet del seu fill. Estava clar que els dos no passaven i fins i tot la possibilitat per accedir a la calçada era impossible a causa dels cotxes que hi havia aparcats. El pare, educadament, va recular uns metres. Més endavant Serra va mostrar com accedir al pas de vianants era impossible. En un punt entre la cera i la calçada la roda no tocava a terra. Va demanar ajuda al periodista per poder seguir el seu camí.

L’estació d’autobusos

Serra, de 39 anys ia la qual li van detectar esclerosi múltiple el 1997, coneix molts punts negres similars a aquest. Dels molts que explica recorda quan “amb la meva germana anàvem a l’estació d’autobusos”. Allà un dels accessos té unes escales infranquejables. Ha de donar la volta per accedir a l’estació, però la pujada és tan pronunciada “que ni tan sols la meva germana tenia força per empènyer”, explica. Finalment va haver de “demanar ajuda a un forçut per poder arribar a l’estació”.

El passeig amb Serra va evidenciar la gran dificultat que significa descobrir Barcelona en cadira de rodes. Però tot i la maleïda malaltia degenerativa, tot i les dificultats per poder passejar, Montse Serra va arribar a prendre el seu cafè, en un bar pròxim amb entrada i lavabos adaptats i sempre amb un somriure a la boca i amb la seva paraula més repetida durant la matinal: “guai!”

INFORMACIÓ ORIGINAL EXTRETA DE:

http://www.lavanguardia.com/local/bages/20130131/54364969399/acceder-silla-ruedas-estacion-autobuses-odisea.html

 

TRADUÏT AUTOMÀTICAMENT PER:
LA BARRA DE GOOGLE

Montse Serra, una manresana de 39 años que sufre esclerosis múltiple y que vive en en la residencia de disminuidos físicos de Manresa, no puede acceder a la estación de autobuses de la ciudad con su silla eléctrica y expresamente adaptada a sus necesidades. De hecho, acompañar a Montse Serra desde la puerta de su nueva vivienda hasta un bar cercano se convierte en una odisea. Las barreras van mucho más allá de lo que las personas con movilidad convencional podemos ver a simple vista. Una cera muy estrecha, cochecito con un niño de cara se acerca a Serra, coches aparcados y uno u otro debe recular. Para cruzar la calle, en el paso de peatones, un pequeño hoyo entre la cera –perfectamente rebajada- y la calzada, se convierte en una trampa para Serra, ya que la rueda de la silla no toca al suelo. “He podido estar mucho tiempo trabada, sin que pase nadie por aquí, o saludándome sin entender que estoy ahí, trabada”.

Un debate en la última sesión plenaria del ayuntamiento de Manresa, a una proposición de la CUP, dio a conocer que se necesitarían invertir 12 millones de euros para evitar las barreras arquitectónicas que tiene la ciudad. Ramon Bacardit, regidor de movilidad del ayuntamiento de Manresa, reconoció que el consistorio “se encuentra atado de pies y manos” para realizar inversiones.

Dura realidad

Más allá de las discusiones políticas y de los planes de movilidad que si debaten en las sesiones plenarias, lo cierto es que para las personas como Serra, que se desplazan diariamente por la ciudad en silla de ruedas, cada barrera infranqueable se convierte “en un problema. Te sientes mal cuando te encuentras así”. Aunque al final todo se reduce a una cuestión económica.

Dificultades invisibles

Este diario acompañó a Montse Serra a tomar un café desde la residencia de disminuidos físicos de la ciudad, donde vive actualmente. Nada más salir, en una cera muy estrecha, topó con un padre que empujaba el cochecito de su hijo. Estaba claro que los dos no pasaban e incluso la posibilidad para acceder a la calzada era imposible a causa de los coches que había aparcados. El padre, educadamente, reculó unos metros. Más adelante Serra mostró como acceder al paso de peatones era imposible. En un punto entre la cera y la calzada la rueda no tocaba al suelo. Pidió ayuda al periodista para poder seguir su camino.

La estación de autobuses

Serra, de 39 años y a la que le detectaron esclerosis múltiple en 1997, conoce muchos puntos negros similares a este. De los muchos que explica recuerda cuando “con mi hermana íbamos a la estación de autobuses”. Allí uno de los accesos tiene unas escaleras infranqueables. Debe dar la vuelta para acceder a la estación, pero la subida es tan pronunciada “que ni siquiera mi hermana tenía fuerza para empujarme”, explica. Finalmente tuvo que “pedir ayuda a un forzudo para poder llegar a la estación”.

El paseo con Serra evidenció la gran dificultad que significa moverse por la ciudad en silla de ruedas. Pero a pesar de la maldita enfermedad degenerativa, a pesar de las dificultades para poder pasear, Montse Serra llegó a tomar su café, en un bar cercano con entrada y aseos adaptados y siempre con una sonrisa en la boca y con su palabra más repetida durante la matinal: “guay!”

INFORMACIÓN ORIGINAL EXTRAÍDA DE:

http://www.lavanguardia.com/local/bages/20130131/54364969399/acceder-silla-ruedas-estacion-autobuses-odisea.html

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Ves al contingut