Amb motiu del Dia Mundial de l’Esclerosi Múltiple, el metge i investigador Albert Saiz (Barcelona, 1957) imparteix avui a l’Hospital Clìnic una ponència sobre el futur de la malaltia.Con motivo del Día Mundial de la Esclerosis Múltiple, el médico e investigador Albert Saiz (Barcelona, 1957) imparte hoy en el Hospital Clìnic una ponencia sobre el futuro de la enfermedad.
–L’esclerosi és el trastorn neurològic més incapacitante?
–És la causa més comuna de discapacitat neurològica després dels traumatismes en la població adulta jove. Es diagnostica al voltant dels 30 anys en subjectes amb expectativa de vida llarga, la qual cosa provoca un gran impacte sobre la vida professional, familiar i social. Afecta a uns 2,5 milions de persones a tot el món.
–Quin és el seu origen?
–Desconegut. Sabem que és una malaltia autoinmune condicionada per una predisposició genètica i influenciada per l’acció de factors ambientals, com les infeccions, la dieta, l’exposició al sol i la vitamina D poden ajudar a desenvolupar la malaltia.
–Els seus primers símptomes?
–Són variables i imprevisibles. Quan un pacient sofreix un brot no sap si li van a quedar seqüeles. Aquesta sensació és angustiante.
–Com afecta a l’entorn?
–El pacient ha d’intentar complir amb les expectatives que s’ha plantejat en la vida. Si la família és excessivament protectora crea angoixa en el malalt.
–Cap a on avança la investigació mèdica?
–Conèixer millor els mecanismes patogénics i amb això donar resposta al que més es pregunta el pacient: «Per què a mi?». Segundo, millorar la precisió diagnòstica. Tercer, saber per què uns malalts evolucionen bé i uns altres pateixen una malaltia més agressiva. I cambra, disposar de teràpies més eficaces i còmodes d’administrar, ja que els fàrmacs avui són injectats.
–El Clínic presta especial atenció a l’esclerosi múltiple?
–Sí, engegarem un assaig clínic de transplante autólogo de cèl·lules mare mesenquimales. És un estudi consensuat amb prestigiosos investigadors del món, des de fa un any a París.
–No és el mateix sofrir-la a Espanya que a Bolívia o a Cambodja?
–El diagnòstic de la malaltia s’ha vist afavorit per la gran accessibilitat al sistema sanitari. En països amb menys mitjans, el diagnòstic és més tórpido. Són teràpies cares, no tots els països disposen d’una sanitat pública que l’hi pugui permetre.
INFORMACIÓ ORIGINAL EXTRETA DE:
TRADUÏT AUTOMÁTICAMENT PER:
http://www.apertium.org/index.php?id=translatetext
–¿La esclerosis es el trastorno neurológico más incapacitante?
–Es la causa más común de discapacidad neurológica después de los traumatismos en la población adulta joven. Se diagnostica alrededor de los 30 años en sujetos con expectativa de vida larga, lo cual provoca un gran impacto sobre la vida profesional, familiar y social. Afecta a unos 2,5 millones de personas en todo el mundo.
–¿Cuál es su origen?
–Desconocido. Sabemos que es una enfermedad autoinmune condicionada por una predisposición genética e influenciada por la acción de factores ambientales, como las infecciones, la dieta, la exposición al sol y la vitamina D pueden ayudar a desarrollar la enfermedad.
–¿Sus primeros síntomas?
–Son variables e imprevisibles. Cuando un paciente sufre un brote no sabe si le van a quedar secuelas. Esa sensación es angustiante.
–¿Cómo afecta al entorno?
–El paciente debe intentar cumplir con las expectativas que se ha planteado en la vida. Si la familia es excesivamente protectora crea angustia en el enfermo.
–¿Hacia dónde avanza la investigación médica?
–Conocer mejor los mecanismos patogénicos y con ello dar respuesta a lo que más se pregunta el paciente: «¿Por qué a mí?». Segundo, mejorar la precisión diagnóstica. Tercero, saber por qué unos enfermos evolucionan bien y otros padecen una enfermedad más agresiva. Y cuarto, disponer de terapias más eficaces y cómodas de administrar, ya que los fármacos hoy son inyectados.
–¿El Clínic presta especial atención a la esclerosis múltiple?
–Sí, pondremos en marcha un ensayo clínico de transplante autólogo de células madre mesenquimales. Es un estudio consensuado con prestigiosos investigadores del mundo, desde hace un año en París.
–¿No es lo mismo sufrirla en España que en Bolivia o en Camboya?
–El diagnóstico de la enfermedad se ha visto favorecido por la gran accesibilidad al sistema sanitario. En países con menos medios, el diagnóstico es más tórpido. Son terapias caras, no todos los países disponen de una sanidad pública que se lo pueda permitir.
INFORMACIÓN ORIGINAL EXTRAÍDA DE: