Reeixits experiments amb ratolins suggereixen l’eficàcia d’una nova teràpia cel · lular contra aquest i altres trastorns per pèrdua de mielina.Exitosos experimentos con ratones sugieren la eficacia de una nueva terapia celular contra este y otros trastornos por pérdida de mielina.
Els resultats d’una investigació duta a terme per científics de la Universitat de Rochester (EUA) han demostrat que la reprogramació de cèl · lules de la pell per convertir-les en determinades cèl · lules del cervell podria ajudar a curar els trastorns de la mielina. Aquests trastorns poden provocar greus malalties, com l’esclerosi múltiple o les leucodistrofias. El procediment començarà a provar-se en un futur pròxim en assaigs clínics amb humans.
Els resultats d’un estudi, publicats per la revista Cell Stem Cell , han demostrat que cèl · lules del cervell humà desenvolupades a partir de la reprogramació de cèl · lules de la pell podrien ser molt eficaços per al tractament de trastorns de la mielina que provoquen malalties com l’esclerosi múltiple (EM) o les leucodistrofias pediàtriques.
Aquesta investigació constitueix el primer intent reeixit d’emprar les anomenades cèl · lules mare pluripotents induïdes (iPS) per produir una població de cèl · lules clau en la senyalització neuronal del cervell.
En aquest cas, els investigadors van utilitzar cèl · lules desenvolupades a partir de pell humana i les van trasplantar en animals amb trastorns de la mielina.
«Aquest estudi assenyala la utilitat de les iPS com a font viable i eficaç de cèl · lules per al tractament de trastorns de la mielina», ha afirmat Steven Goldman , neuròleg del Centre Mèdic de la Universitat de Rochester (URMC) i autor principal de l’estudi, en un comunicat del URMC: «De fet, sembla que les cèl · lules derivades d’aquesta font són almenys tan eficaces com les cèl · lules mare embrionàries o de teixits específics».
El descobriment obre la porta a nous tractaments amb cèl · lules iPS per malalties neurològiques caracteritzades per la pèrdua d’una població cel · lular específica en el sistema nerviós central anomenada mielina.
La mielina és un teixit gras que envolta les connexions entre cèl · lules nervioses i assegura la transmissió nítida de les senyals entre una cèl · lula i una altra. Quan aquest teixit es fa malbé, la comunicació entre les cèl · lules es pot veure alterada i fins i tot perdre.
El trastorn de la mielina més comuna és l’esclerosi múltiple, una malaltia que provoca que l’organisme atac al seu propi sistema immunològic i destrueix la mielina. Els símptomes de l’EM són una mobilitat reduïda i invalidesa en els casos més severs.
Però la pèrdua de mielina és també el segell distintiu d’una família de malalties greus i sovint mortals conegudes com leucodistrofias pediàtriques. Encara que a nivell individual aquests trastorns són molt rars, en conjunt afecten cada any a diversos milers de nens nascuts als Estats Units. Aquestes malalties es manifesten fonamentalment per alteracions motores i visuals.
Obstacles superats
La mielina del cervell i de la medul · la espinal és generada per altres cèl · lules anomenades oligodendrocitos . Els oligodendròcits al seu torn són produïts per altres cèl · lules, les precursores d’oligodendrocits.
Els trastorns de la mielina han estat considerats un blanc potencial de les teràpies cel · lulars. Els científics han cregut des de fa temps que si poguessin trasplantar precursores d’oligodendrocits sanes al cervell de malalts o lesionats, aquestes cèl · lules podrien produir nous oligodendrocitos capaços de restaurar la mielina perduda, invertint així el dany causat per aquest tipus de malalties.
Però, diversos obstacles han frustrat fins ara als científics en aquest camí. Un dels obstacles principals ha estat que les cèl · lules precursores d’oligodendrocits són cèl · lules madures del sistema nerviós central i apareixen tardanament al desenvolupament.
«En comparació amb les neurones, que estan entre les cèl · lules que primer es formen en el procés de desenvolupament humà, en el desenvolupament de les precursores d’oligodendrocits es donen més etapes i molts passos «, explica Goldman. Per això, «aquest procés requereix que comprenguem la biologia bàsica i el desenvolupament normal d’aquestes cèl · lules, per poder reproduir en laboratori la mateixa seqüència amb precisió», afegeix el científic.
Un altre repte ha estat la identificació de la font ideal d’aquestes cèl · lules. Gran part de la investigació en aquest camp s’ha centrat en cèl · lules derivades de cèl · lules mare específiques embrionàries o de teixit. Però aquestes fonts no es consideren ideals per satisfer una gran demanda, si mai es generalitzen les teràpies cel · lulars.
El descobriment el 2007 de que les cèl · lules humanes de la pell podien ser «reprogramades» per tornar a l’estat biològic equivalent d’una cèl · lula mare embrionària-les anomenades cèl · lules mare pluripotents induïdes-ha suposat un pas endavant en aquest sentit.
Com que aquestes cèl · lules – creades a partir de la pròpia pell del destinatari – tindrien una total coincidència genètica amb el pacient, la probabilitat de rebuig en el trasplantament quedaria disminuïda significativament. Aquestes cèl · lules, a més, prometen ser una font abundant de material, si s’estén l’aplicació de les teràpies cel · lulars.
Resultats èxit en ratolins
L’equip de Goldman ha estat el primer a dominar amb èxit el complex procés de la utilització de les iPS per crear cèl · lules precursores d’oligodendrocits. Aquest procés ha portat molt de temps.
El laboratori de Goldman ha trigat quatre anys a establir la senyalització química exacta necessària per reprogramar i produir cèl · lules precursores d’oligodendrocits en quantitat suficient per a un trasplantament. A més, es requereix de gairebé sis mesos des de l’estadi inicial d’una cèl · lula de la pell fins al desenvolupament d’una població de cèl · lules productores de mielina trasplantable.
Quan van aconseguir identificar i purificar les cèl · lules precursores d’oligodendrocits, els científics van avaluar la capacitat de aquestes cèl · lules per produir nova mielina. Aquestes proves van ser realitzades amb ratolins amb una leucodistròfia hereditària que els feia genèticament incapaços de produir mielina.
Les proves van constatar que les cèl · lules precursores d’oligodendrocits es van estendre per tot el cervell i van començar a produir mielina. Aquestes cèl · lules, de fet, van ser més ràpides i eficients en aquest sentit que altres cèl · lules derivades de teixit anteriorment provats.
Un altre resultat positiu dels experiments va ser que els animals sotmesos a l’estudi no van desenvolupar cap tumor, que és un dels temuts efectes secundaris de algunes teràpies amb cèl · lules mare. Finalment, aquests animals van sobreviure significativament més temps que els ratolins no tractats.
Assaigs clínics per curar l’EM
«La nova població de cèl · lules precursores d’oligodendrocits i de oligodendrocitos va ser densa, abundant i completa», explica Goldman. «De fet, el procés de re-mielinització resultar en aquest cas més ràpid i eficaç que amb altres fonts de cèl · lules.»
El següent pas en l’estudi del procediment-les proves clíniques – podria no estar molt lluny. Goldman, juntament amb un equip d’investigadors i metges de Rochester, Syracuse i Buffalo, estan preparant ja un assaig clínic amb cèl · lules precursores d’oligodendrocits per tractar l’esclerosi múltiple.
INFORMACIÓ ORIGINAL EXTRETA DE:
TRADUÏT AUTOMÀTICAMENT PER:
LA BARRA DE GOOGLE
Los resultados de una investigación llevada a cabo por científicos de la Universidad de Rochester (EEUU) han demostrado que la reprogramación de células de la piel para convertirlas en determinadas células del cerebro podría ayudar a curar los trastornos de la mielina. Estos trastornos pueden provocar graves enfermedades, como la esclerosis múltiple o las leucodistrofias. El procedimiento comenzará a probarse en un futuro próximo en ensayos clínicos con humanos.
Los resultados de un estudio, publicados por la revista Cell Stem Cell, han demostrado que células del cerebro humano desarrolladas a partir de la reprogramación de células de la piel podrían ser muy eficaces para el tratamiento de trastornos de la mielina que provocan enfermedades como la esclerosis múltiple (EM) o las leucodistrofias pediátricas.
Esta investigación constituye el primer intento exitoso de emplear las llamadas células madre pluripotentes inducidas (iPS) para producir una población de células clave en la señalización neuronal del cerebro.
En este caso, los investigadores utilizaron células desarrolladas a partir de piel humana y las trasplantaron en animales con trastornos de la mielina.
«Este estudio señala la utilidad de las iPS como fuente viable y eficaz de células para el tratamiento de trastornos de la mielina», ha afirmado Steven Goldman, neurólogo del Centro Médico de la Universidad de Rochester (URMC) y autor principal del estudio, en un comunicado del URMC: «De hecho, parece que las células derivadas de esta fuente son al menos tan eficaces como las células madre embrionarias o de tejidos específicos».
El descubrimiento abre la puerta a nuevos tratamientos con células iPS para enfermedades neurológicas caracterizadas por la pérdida de una población celular específica en el sistema nervioso central llamada mielina.
La mielina es un tejido graso que envuelve las conexiones entre células nerviosas y asegura la transmisión nítida de las señales entre una célula y otra. Cuando este tejido se daña, la comunicación entre las células puede verse alterada e incluso perderse.
El trastorno de la mielina más común es la esclerosis múltiple, una enfermedad que provoca que el organismo ataque a su propio sistema inmunológico y destruye la mielina. Los síntomas de la EM son una movilidad reducida e invalidez en los casos más severos.
Pero la pérdida de mielina es también el sello distintivo de una familia de enfermedades graves y a menudo mortales conocidas como leucodistrofias pediátricas. Aunque a nivel individual estos trastornos son muy raros, en conjunto afectan cada año a varios miles de niños nacidos en Estados Unidos. Estas enfermedades se manifiestan fundamentalmente por alteraciones motoras y visuales.
Obstáculos superados
La mielina del cerebro y de la médula espinal es generada por otras células llamadas oligodendrocitos. Los oligodendrocitos a su vez son producidos por otras células, las precursoras de oligodendrocitos.
Los trastornos de la mielina han sido considerados un blanco potencial de las terapias celulares. Los científicos han creído desde hace tiempo que si pudiesen trasplantarse precursoras de oligodendrocitos sanas en el cerebro de enfermos o lesionados, estas células podrían producir nuevos oligodendrocitos capaces de restaurar la mielina perdida, invirtiendo así el daño causado por este tipo de enfermedades.
Sin embargo, varios obstáculos han frustrado hasta ahora a los científicos en este camino. Uno de los obstáculos principales ha sido que las células precursoras de oligodendrocitos son células maduras del sistema nervioso central y aparecen tardíamente en el desarrollo.
«En comparación con las neuronas, que están entre las células que primero se forman en el proceso de desarrollo humano, en el desarrollo de las precursoras de oligodendrocitos se dan más etapas y muchos pasos», explica Goldman. Por eso, «este proceso requiere que comprendamos la biología básica y el desarrollo normal de estas células, para poder reproducir en laboratorio la misma secuencia con precisión”, añade el científico.
Otro reto ha sido la identificación de la fuente ideal de estas células. Gran parte de la investigación en este campo se ha centrado en células derivadas de células madre específicas embrionales o de tejido. Pero estas fuentes no se consideran ideales para satisfacer una gran demanda, si alguna vez se generalizan las terapias celulares.
El descubrimiento en 2007 de que las células humanas de la piel podían ser «reprogramadas» para devolverlas al estado biológico equivalente de una célula madre embrionaria –las llamadas células madre pluripotentes inducidas- ha supuesto un paso adelante en este sentido.
Debido a que estas células – creadas a partir de la propia piel del destinatario – tendrían una total coincidencia genética con el paciente, la probabilidad de rechazo en el trasplante quedaría disminuida significativamente. Estas células, además, prometen convertirse en una fuente abundante de material, si se extiende la aplicación de las terapias celulares.
INFORMACIÓN ORIGINAL EXTRAÍDA DE:
Català
English
Español