Sempre que creguis tenir motius suficients per sentir-te culpable, has de recordar que no vas tenir possibilitat d’elecció. Ningú et va dir si volies tenir o no esclerosi múltiple.

El sentiment és aquell component subjectiu que elaborem de forma immediata a una emoció
Existeixen quatre emocions bàsiques, emocions, que percebem tots i que cadascú sentim (sentiments) de forma diferent segons sigui la nostra valoració psíquica i subjectiva de la situació, que o bé ha donat lloc a l’emoció, o bé ha generat un. Dins aquestes emocions bàsiques, trobem la Ira, l’Alegria, la Por i la Tristesa.

La forma en la qual cada persona elabora el component cognitiu i mental de cadascuna d’aquestes emocions és el que coneixem com sentiments. Per això la forma de sentir ens fa a cadascú diferent dels altres, encara emocionant-davant la mateixa situació, ia un més amb la mateixa emoció, per exemple l’alegria. L’afecte, és el component resultant, és la forma en la qual interioritzem i compartim, primer les emocions i després el seu sentiment resultant.

De manera que tot i tenir un conjunt de quatre emocions bàsiques, tenim una infinitat de sentiments associats a les mateixes, de vegades, tants com ens calguin. El sentiment de culpa o culpabilitat és un més, entre tants.

No obstant això, el sentiment de culpa està associat de forma irremeiable a una emoció i un sentiment (pensament associat) de naturalesa negativa. Fem servir la culpa per valorar que alguna cosa hem fet malament, i aquesta connotació és no només religiosa, sinó també moral des del punt de vista dels valors i principis de la societat. De manera que és molt difícil sentir-se “culpable” quan atribueixes dit sentiment a una valoració positiva. Tant és així que ens costa imaginar sentir-nos culpables quan hem contribuït, per exemple, al fet que un amic nostre surti a davant d’una dificultat.

Però per què elaborem la culpabilitat?

El sentiment de culpabilitat porta associada de forma irremeiable una valoració negativa sobre si mateixa, sobre si mateix, d’aquí que siguis capaç d’identificar culpa teva. És un judici de valor sobre tu mateixa, sobre tu mateix, que de vegades recau per part d’altres persones. No obstant això, és més freqüent sentir-se culpable, que acceptar la culpa real per part d’uns altres. En aquest cas, no és tan clar, quan els altres intenten fer-nos culpables i nosaltres, d’altra banda, no ens sentim com a tals. En aquesta ocasió derivem el sentiment a una emoció d’ira, que al seu torn s’associarà els sentiments d’impotència, ràbia, irritabilitat etc.

Ens centrarem en el primer cas, quan ens sentim culpables per una valoració negativa pròpia, sentenciándonos a nosaltres mateixos. El sentiment de culpabilitat, ho anem a valorar com a conseqüència d’una situació derivada. És a dir ens cal primer una situació que ens pugui fer-nos sentir culpables. En el cas que la Paula va descriure al seu bloc,Unadecadamil , la situació que generava el sentiment associat de culpabilitat era l’ancoratge emocional en el passat. És a dir; passar d’aportar fent coses a casa, a veure com altres persones les fa sense que nosaltres puguem aportar tot allò que vulguem aportar. Aquesta situació d’ancoratge, associa tres emocions possibles.

La Ira per no poder fer el que fèiem. La Tristesa per ser conscients de no poder fer el que fèiem. La Por per deixar de fer el que fèiem, estant com estem, que és el mateix, de pensar com estarem? No obstant això, una emoció passa totalment desapercebuda, L’Alegria, per comprovar, en aquest exemple, que els que ens volen hi són.

En aquesta constel·lació emocional amb els seus conseqüents sentiments, l’emocionalitat negativa és la prioritària i per tant, el sentiment de culpa apareix amb alta intensitat emmascarant qualsevol altre sentiment i emoció. Però per sentir-te culpable, cal el reconeixement de la culpa, és a dir cal reconèixer que alguna cosa s’està fent malament. En el cas exposat, no hi ha una culpabilitat explícita i per tant el sentiment s’elabora pel rol que s’ocupa des del moment del diagnòstic. No poder afrontar de manera emocional les interferències de cada símptoma associat a la malaltia, farà que el sentiment de culpa sigui recurrent per l’ancoratge emocional referit abans. Ets tu qui aporta, la persona. Aquesta aportació està basada en el que tu representes, no en funció del que aportabas abans (sé que és difícil veure-ho i comprendre-ho, però és la clau de tot), i aquesta representació generarà en tu autoestima i benestar emocional. No fer-ho, no pot, no poder aportar per la pèrdua de la meva representació i per tant per la representativitat de la malaltia en el meu, generarà frustració intensa, molt intensa, sí, però no és culpabilitat, i això és important saber-ho i reconèixer-ho.

De manera que per valorar si ens sentim “justament” culpables fes la següent prova de realitat. Inverteix la situació. Suposa que és la teva parella, el teu millor amic, el teu germà, etc, i no tu, qui pateix el diagnòstic.¿Entendries que se sentís culpable? En aquesta situació, ¿faries tu el mateix que fan amb tu?

Una vegada resposta aquesta pregunta, i si encara no tens prou per alleujar aquest temut sentiment, fes-te la pregunta següent tens tu la culpa de la teva malaltia? ¿Vas poder triar ?.

El sentiment de culpa ha d’estar associat de forma irremeiable a la identificació d’un error, ia més aquest error ha de tenir repercussió sobre un mateix, o sobre terceres persones.

A les persones que vénen a veure per estar afectades d’esclerosi múltiple, els sòl dir, “sentir-se culpable quan tinguis capacitat de reacció, i et rendeixis abans d’hora, fins aleshores, valora cada esforç que fas per adaptar-te, aprendre i aportar als altres en una altra circumstància vital “. a això li sumo la meva frase preferida. “Això és el que Tu em diries a la meva si la situació fos al revés” Segur.

 

 

INFORMACIÓ ORIGINAL EXTRETA DE:
http://ajrm-superviviente.blogspot.com.es/2015/04/el-sentimiento-de-culpa.html

TRADUÏT AUTOMÁTICAMENT PER:
GOOGLE CHROME

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Skip to content