La cel · lista Allisa Weilerstein grava amb Barenboim el ‘concert Elgar’

El director penes havia tornat a l’obra fetitxe de la seva dona des de la seva mortLa chelista Alisa Weilerstein graba con Barenboim el ‘concierto Elgar’

El director apenas había vuelto a la obra fetiche de su esposa desde su muerte

És impossible escoltar el lament esquinçador del Concert Elgar en El meu menor i no imaginar una jove Jacqueline du Pré abordant-lo. La peça, composta al final de la Primera Guerra Mundial per Sir Edward Elgar, va aconseguir un renovat esplendor (potser el seu màxim apogeu després de la seva desastrós estrena en 1919) amb la supèrbia gravació de la britànica 45 anys després.

Casada amb Daniel Barenboim, la gran violoncel · lista va patir una despietada esclerosi múltiple que va enterrar la seva fulgurant carrera quan només tenia 28 anys i la seva vida als 47. Igual que el primer moviment del concert Elgar , la seva figura evoca amb el pas del temps el record d’una cruel i dolorosa pèrdua. Per motius fàcils d’intuir, Barenboim només havia tornat a tocar aquesta obra una vegada en 30 anys: el 1997 amb Jo-Jo Ma

Però això va ser fins que va conèixer a Allisa Weilerstein (Rochester, Nova York, 1982), una jove cel · lista nord-americana que llavors tenia 28 anys, i que havia crescut enganxada a aquest instrument i memoritzant aquella històrica gravació. “La escoltava dues vegades per dia des que tenia 4 anys fins als 11. A aquesta edat vaig decidir deixar de fer-ho perquè em tenia massa obsessionada. És el meu cel · lista preferida i el seu enregistrament per a mi és la Bíblia. No obstant això, vaig arribar a un punt en què volia formar la meva interpretació individual “, explica en un espanyol molt correcte que ha après per poder comunicar-se amb la família del seu promès veneçolà.

Vaig escoltar des dels 4 anys ‘Elgar’ dues vegades al dia. Als 11 vaig buscar la meva visió

Weilerstein-avui comença una petita gira per Santiago, la Corunya, Barcelona i Madrid-, ha gravat amb Barenboim i la Staatskapelle de Berlín el concert Elgar i els concerts per a cello d’Elliot Carter. És la primera vegada que Decca fitxa a un intèrpret de violoncel en 30 anys i, per descomptat, també que el director argentí-israelià torna sobre els passos del concert, que la seva primera dona va convertir en llegenda, a través d’una nova gravació. “Ens vam conèixer per primera vegada el 2008 i vaig tocar el concert de Dvorák per a ell, només per aprendre una mica més. La persona que em va presentar (un director israelià) em va dir que havia de mostrar també el concert Elgar . Em vaig negar. Qualsevol altra obra sí, però mai Elgar ! Per a mi Jacqueline du Pré és una deessa. Però aquesta persona em va insistir. Em va dir que ningú coneix la peça com Barenboim. El vaig pensar molt i finalment vaig acceptar “.

Van tocar l’obra. El mestre al piano. Van acabar, van parlar i el director li va demanar que tornessin a repetir. Aquesta vegada, amb la Filharmònica de Berlín en el Concert Europa. “Em vaig quedar completament en xoc “. Un any més tard, van signar l’acord amb Decca per a la gravació de la peça. Una rúbrica profundament simbòlica també per aquest caràcter d’aprovació del mestre a la hereva que incloïa el moment.

Així, van abordar amb més deteniment una obra plena d’emocions biogràfiques molt delicades. Complicat? I aquí Weilerstein es trava, sospira i intenta evitar el tema. “És una, … no, si … és difícil parlar d’això. És una cosa molt intens “. La conversa entorn del concert Elgar es va mantenir sempre en el pla estrictament musical. Barenboim, com ja havia fet en el seu enregistrament amb Du Pré, canalitzar la interpretació cap a un so més germànic que el de la històrica de John Barbirolli amb la seva difunta esposa per EMI el 1965.

Du Pré és per a mi uan deessa i la seva interpretació d’aquesta obra és la Bíblia

“Té moltíssimes idees musicals sobre aquesta peça. Hi ha moltes coses que no havia vist abans en aquest concert: frases, dinàmiques, detalls d’estructura. Barenboim és molt interessant i genial perquè no pretén canviar la naturalesa d’un intèrpret. Fa sentir-te completament lliure, encara que sàpigues que té un milió de detalls que corregir-al final. Després d’aquestes sessions sóc una millor versió de mi mateixa, però segueixo sent jo “.

Però Weilerstein no és només això. Ni tampoc ho seria únicament perquè ho digués Barenboim. També es va pronunciar sobre la seva exuberància musical el compositor Elliot Carter, mort als 103 anys fa una mica més de dos mesos ia qui va visitar el passat juliol. Volia mostrar la seva visió dels seus concerts per a violoncel (compostos per Jo-Jo Ma feia 10 anys), també inclosos en la gravació i que funcionen com el costat sarcàstic, fins i tot humorístic, de la tràgica primera part.

Potser va ser aquesta l’última entrevista que va mantenir Carter abans de morir, perquè la hilarant escena va quedar gravada i es pot veure al web de l’artista. “El meu moment favorit de la trobada és quan li vaig dir que anava a tocar per a ell. Em va contestar que encantat, però que no havia de dir-me res perquè no podia sentir bé. Set segons més tard ja m’havia fet parar per corregir “, recorda amb una riallada.

Tot i les possibilitats expressives de l’obra de Carter, el compositor era bastant inflexible amb la seva interpretació. “És una obra difícil d’entendre. Carter sap exactament el que vol. Hi ha menys marge. D’altres, com Osvaldo Golijov [a qui Weilerstein adora després d’haver treballat diverses vegades amb ell ] et donen més llibertat. Però ell és molt exacte “. Aquesta relació directa amb el compositor pot evitar una sobreinterpretació de la seva obra, com passa sovint amb els intèrprets de repertori que es col · loquen per sobre de l’autor de la partitura.

Però la joventut, opina la cel · lista, no és un obstacle per entendre determinades emocions subjacents en algunes obres de maduresa. Weilerstein desmitifica oportunament les versions sagrades d’una obra i, d’alguna manera, fuig de inevitables comparacions. “La música és viva, no hi ha interpretacions definitives. No crec en això per res. Encara espero seguir aprenent tota la vida.

INFORMACIÓ ORIGINAL EXTRETA DE:

http://cultura.elpais.com/cultura/2013/01/16/actualidad/1358368434_584440.html

TRADUÏT AUTOMÀTICAMENT PER:
LA BARRA DE GOOGLE

Es imposible escuchar el lamento desgarrador del Concierto Elgar en Mi Menor y no imaginar a una joven Jacqueline du Pré abordándolo. La pieza, compuesta al término de la Primera Guerra Mundial por Sir Edward Elgar, alcanzó un renovado esplendor (quizá su máximo apogeo tras su desastroso estreno en 1919) con la soberbia grabación de la británica 45 años después.

Casada con Daniel Barenboim, la gran violonchelista sufrió una despiadada esclerosis múltiple que enterró su fulgurante carrera cuando solo tenía 28 años y su vida a los 47. Igual que el primer movimiento del concierto Elgar, su figura evoca con el paso del tiempo el recuerdo de una cruel y dolorosa pérdida. Por motivos fáciles de intuir, Barenboim solo había vuelto a tocar esta obra una vez en 30 años: en 1997 con Yo-Yo Ma.

Pero eso fue hasta que conoció a Alisa Weilerstein (Rochester, Nueva York, 1982), una joven chelista norteamericana que entonces tenía 28 años, y que había crecido pegada al mismo instrumento y memorizando aquella histórica grabación. “La escuchaba dos veces por día desde que tenía 4 años hasta los 11. A esa edad decidí dejar de hacerlo porque me tenía demasiado obsesionada. Es mi chelista favorita y su grabación para mí es la Biblia. Sin embargo, llegué a un punto en que quería formar mi interpretación individual”, explica en un español muy correcto que ha aprendido para poder comunicarse con la familia de su prometido venezolano.

Weilerstein —hoy empieza una pequeña gira por Santiago, A Coruña, Barcelona y Madrid—, ha grabado con Barenboim y la Staatskapelle de Berlín el concierto Elgar y los conciertos para cello de Elliot Carter. Es la primera vez que Decca ficha a un intérprete de violonchelo en 30 años y, por supuesto, también que el director argentino-israelí vuelve sobre los pasos del concierto, que su primera esposa convirtió en leyenda, a través de una nueva grabación. “Nos conocimos por primera vez en 2008 y toqué el concierto de Dvorák para él, solo para aprender un poco más. La persona que me lo presentó (un director israelí) me dijo que debía mostrarle también el concierto Elgar. Me negué. Cualquier otra obra sí, pero ¡nunca Elgar! Para mí Jacqueline du Pré es una diosa. Pero esta persona me insistió. Me dijo que nadie conoce la pieza como Barenboim. Lo pensé mucho y finalmente acepté”.

Tocaron la obra. El maestro al piano. Terminaron, hablaron y el director le pidió que volvieran a repetirlo. Esta vez, con la Filarmónica de Berlín en el Concierto Europa. “Me quedé completamente en shock”. Un año más tarde, firmaron el acuerdo con Decca para la grabación de la pieza. Una rúbrica profundamente simbólica también por ese carácter de aprobación del maestro a la heredera que incluía el momento.

Así, abordaron con más detenimiento una obra plagada de emociones biográficas muy delicadas. ¿Complicado? Y ahí Weilerstein se traba, suspira e intenta evitar el tema. “Es una, … no, si… es difícil hablar de esto. Es algo muy intenso”. La conversación en torno al concierto Elgar se mantuvo siempre en el plano estrictamente musical. Barenboim, como ya había hecho en su grabación con Du Pré, encauzó la interpretación hacia un sonido más germánico que el de la histórica de John Barbirolli con su difunta esposa para EMI en 1965.

“Tiene muchísimas ideas musicales sobre esta pieza. Hay muchas cosas que no había visto antes en este concierto: frases, dinámicas, detalles de estructura. Barenboim es muy interesante y genial porque no pretende cambiar la naturaleza de un intérprete. Hace sentirte completamente libre, aunque sepas que tiene un millón de detalles que corregirte al final. Después de estas sesiones soy una mejor versión de mí misma, pero sigo siendo yo”.

Pero Weilerstein no es solo eso. Ni tampoco lo sería únicamente porque lo dijese Barenboim. También se pronunció sobre su exuberancia musical el compositor Elliot Carter, fallecido a los 103 años hace algo más de dos meses y a quien visitó el pasado julio. Quería mostrarle su visión de sus conciertos para chelo (compuestos para Yo-Yo Ma hacía 10 años), también incluidos en la grabación y que funcionan como el lado sarcástico, incluso humorístico, de la trágica primera parte.

Quizá fue esa la última entrevista que mantuvo Carter antes de morir, porque la hilarante escena quedó grabada y puede verse en la web de la artista. “Mi momento favorito del encuentro es cuando le dije que iba a tocar para él. Me contestó que encantado, pero que no iba a decirme nada porque no podía oír bien. Siete segundos más tarde ya me había hecho parar para corregirme”, recuerda con una carcajada.

Pese a las posibilidades expresivas de la obra de Carter, el compositor era bastante inflexible con su interpretación. “Es una obra difícil de entender. Carter sabe exactamente lo que quiere. Hay menos margen. Otros, como Osvaldo Golijov [a quien Weilerstein adora después de haber trabajado varias veces con él] te dan más libertad. Pero él es muy exacto”. Esa relación directa con el compositor puede evitar una sobreinterpretación de su obra, como ocurre a menudo con los intérpretes de repertorio que se colocan por encima del autor de la partitura.

Pero la juventud, opina la chelista, no es un obstáculo para entender determinadas emociones que subyacen en algunas obras de madurez. Weilerstein desmitifica oportunamente las versiones sagradas de una obra y, de alguna forma, huye de inevitables comparaciones. “La música está viva, no hay interpretaciones definitivas. No creo en eso para nada. Aunque espero seguir aprendiendo toda mi vida”.

INFORMACIÓN ORIGINAL EXTRAÍDA DE:

http://cultura.elpais.com/cultura/2013/01/16/actualidad/1358368434_584440.html