L’any 2000 va ser un any complicat per a Cristina Gómez, una joveAlbacete que pateix des de fa 16 anys esclerosi múltiple, una afecció neurològica que pateix des que als 17 anys li diagnostiquessin la malaltia.Cristina era esportista d’alt rendiment, jugava a futbol a l’Albacete, practicava karate com a primera Donen, i d’un dia per l’altre les seves expectatives es van truncar “em van dir que no em aixecaria d’una cadira de rodes”.El año 2000 fue un año complicado para Cristina Gómez, una joven albaceteña que padece desde hace 16 años esclerosis múltiple, una afección neurológica que sufre desde que a los 17 años le diagnosticaran la enfermedad. Cristina era deportista de alto rendimiento, jugaba al fútbol en el Albacete, practicaba karate como primera Dan, y de un día para otro sus expectativas se truncaron “me dijeron que no me levantaría de una silla de ruedas”.
De fet, els metges li van diagnosticar la patologia a Cristina en el moment en què es trobava preparant lesprovesfísiques per fer INEF “tot va començar perquè els peus es em dormien. En un parell de dies estava ingressada i vaig perdre força, sensibilitat i mobilitat des del pit cap avall. Em vaig quedar en cadira de rodes. Realment en es moment se m’ha acabat el món, perquè tot pel que havia lluitat veia que s’acabava “.
El seu cas és un exemple de superació i lluita contra la malaltia, “em vaig tornar a aixecar”, incideix Cristina “vaig tornar a practicar esport, feia gimnàstica de manteniment”, fins i tot va arribar a treballara Toledo de gerent de COCEMFE a Castella-la Manxa, “he intentat vincular la meva vida el màxim possible a l’esport, fins i tot sóc mestra d’Eduació Física, que encara que no he arribat a exercir, he intentat compatibilitzar una mica d’activitat física amb el treball i fins i tot els idiomes “. Per aquesta Albacete era un somni “ser mestra d’Educació Física, va ser molt important, al final no he treballat d’això però era el meu somni, tant de bo i pogués algun dia tornar encara que sigui a trepitjar un tatami”.
Una malaltia, que ja el va deixar postrada en un llit a conseqüència dels forts brots, tot i així no es rendeix, “fa cinc anys em van donar 3 brots en tres mesos i em vaig quedar en llit, vaig perdre força, sensibilitat i mobilitat a les cames , la llengua, la mà i fins i tot l’oïda “. A partir d’aquí va haver de tornar aAlbacete, A casa dels seus pares, “ara la meva vida és anar a rehabilitació al matí, i per no deixar de treballar, perquè a nivell cognitiu també ens afecta, em vaig posar a estudiar anglès”, assegura Cristina que la seva vida és així, ” intentar donar passejos, per exemple donar la volta a la poma és un assoliment. Però puc caminar, vaig amb crosses i depenent de la distància o vaig amb elles, agafada a la meva parella o amb la cadira de rodes, depenent de la distància. Sempre porto al cotxe les crosses i la cadira de rodes, depèn del que anem a fer per utilitzar una coses o una altra “.
Cristina assegura que portar una vida normal és una experiència “perquè quan obres els ulls al matí no saps si et pots aixecar del llit o no, cada dia és totalment diferent”. Amb gairebé 16 anys de malaltia i més de 30 brots acumulats Cristina es defineix com “una personafeliç, Tinc els meus ratxes, però intento gaudir de les poques coses que puc fer “. Una normalitat de vida que insisteix és “relativa”, per aquesta malaltia en concret “penso que cada dia és diferent i no saps el que et tocarà, no saps si vas a haver de trucar perquè t’ajudin a aixecar-te, encara que jo tinc l’avantatge de comptar amb la meva parella i els meus pares, conte amb el suport del meu entorn que en aquests casos és important “, fins i tot especifica que és molt valuós” sortir, estar amb els amics, anar al cinema, sempre controlant els llocs i les distàncies, aquí si que hi ha certa normalitat “. Es tracta d’una malaltia “complicada”, especifica aquesta Albacete però “es pot viure amb ella i es pot ser feliç. Cal intentar normalitzar el màxim possible, integrar-la en la teva vida, perquè al final la condiciona molt “.
celebració
Davant d’un dia com el 17 de maig, Cristina especifica que celebrar el dia de l’esclerosi múltiple “és molt important, sobretot per fer visible i conscienciar la gent, perquè hi ha molta a la qual li parles d’esclerosi múltiple i sembla que li parles en xinès. Aquesta és una forma d’intentar apropar la malaltia a la societat i que la societat conegui que existeix aquesta patologia que se sol donar en adults joves “.
Lluitadora, aquesta Albacete fins i tot s’ha atrevit a jugar en l’equip de AMIAB “sempre he intentat estar fent coses, cal adequar-les al que puguis en cada moment. Quedar-te a casa amb els braços creuats mirant el que podries estar fent i no pots això no és opció “.
De hecho, los médicos le diagnosticaron la patología a Cristina en el momento en que se encontraba preparándose las pruebas físicas para hacer INEF “todo comenzó porque los pies se me dormían. En un par de días estaba ingresada y perdí fuerza, sensibilidad y movilidad desde el pecho hacia abajo. Me quedé en silla de ruedas. Realmente en se momento se me acabó el mundo, porque todo por lo que había luchado veía que se acababa”.
Su caso es un ejemplo de superación y lucha contra la enfermedad, “me volví a levantar”, incide Cristina “volví a practicar deporte, hacía gimnasia de mantenimiento”, incluso llegó a trabajar en Toledo de gerente de COCEMFE en Castilla-La Mancha, “he intentado vincular mi vida lo máximo posible al deporte, incluso soy maestra de Eduación Física, que aunque no he llegado a ejercer, he intentado compatibilizar un poco de actividad física con el trabajo e incluso los idiomas”. Para esta albaceteña era un sueño “ser maestra de Educación Física, fue muy importante, al final no he trabajado de eso pero era mi sueño, ojalá y pudiera algún día volver aunque sea a pisar un tatami”.
Una enfermedad, que ya le dejó postrada en una cama a consecuencia de los fuertes brotes, aun así no se rinde, “hace cinco años me dieron tres brotes en tres meses y me quedé en cama, perdí fuerza, sensibilidad y movilidad en las piernas, la lengua, la mano e incluso el oído”. A partir de ahí tuvo que volver a Albacete, a casa de sus padres, “ahora mi vida es ir a rehabilitación por la mañana, y para no dejar de trabajar, porque a nivel cognitivo también nos afecta, me puse a estudiar inglés”, asegura Cristina que su vida es así, “intentar dar paseos, por ejemplo dar la vuelta a la manzana es un logro. Pero puedo andar, voy con muletas y dependiendo de la distancia o voy con ellas, agarrada a mi pareja o con la silla de ruedas, dependiendo de la distancia. Siempre llevo en el coche las muletas y la silla de ruedas, depende de lo que vayamos a hacer para utilizar una cosas u otra”.
Cristina asegura que llevar una vida normal es una experiencia “porque cuando abres los ojos por la mañana no sabes si te puedes levantar de la cama o no, cada día es totalmente diferente”. Con casi 16 años de enfermedad y más de 30 brotes acumulados Cristina se define como “una persona feliz, tengo mis rachas, pero intento disfrutar de las pocas cosas que puedo hacer”. Una normalidad de vida que insiste es “relativa”, para esta enfermedad en concreto “pienso que cada día es diferente y no sabes lo que te va a tocar, no sabes si vas a tener que llamar para que te ayuden a levantarte, aunque yo tengo la ventaja de contar con mi pareja y mis padres, cuento con el apoyo de mi entorno que en estos casos es importante”, incluso especifica que es muy valioso “salir, estar con los amigos, ir al cine, siempre controlando los sitios y las distancias, ahí si que existe cierta normalidad”. Se trata de una enfermedad “complicada”, especifica esta albaceteña pero “se puede vivir con ella y se puede ser feliz. Hay que intentar normalizarlo lo máximo posible, integrarla en tu vida, porque al final la condiciona mucho”.
Celebración
Ante un día como el 17 de mayo, Cristina especifica que celebrar el día de la esclerosis múltiple “es muy importante, sobre todo para hacer visible y concienciar a la gente, porque hay mucha a la que le hablas de esclerosis múltiple y parece que le hablas en chino. Esta es una forma de intentar acercar la enfermedad a la sociedad y que la sociedad conozca que existe esta patología que se suele dar en adultos jóvenes”.
Luchadora, esta albaceteña incluso se ha atrevido a jugar en el equipo de AMIAB “siempre he intentado estar haciendo cosas, hay que adecuarlas a lo que puedas en cada momento. Quedarte en casa con los brazos cruzados mirando lo que podrías estar haciendo y no puedes eso no es opción”.
INFORMACIÓ ORIGINAL EXTRETA DE:
http://www.eldigitaldealbacete.com/2016/05/16/se-puede-vivir-con-esclerosis-y-se-puede-ser-feliz/
TRADUÏT AUTOMÁTICAMENT PER:
GOOGLE CHROME
INFORMACIÓN ORIGINAL EXTRAIDA DE:
http://www.eldigitaldealbacete.com/2016/05/16/se-puede-vivir-con-esclerosis-y-se-puede-ser-feliz/