L’Esclerosi Múltiple és una malaltia inflamatòria i crònica del Sistema Nerviós Central (SNC) que afecta principalment a adults joves. La edat de debut més freqüent és entre els 18 i els 45 anys encara que hi ha casos de debut infantil i uns altres de debut tardà.

A dia d’avui, és la segona causa de discapacitat en adults joves després dels accidents de trànsit i atès que es tracta d’una malaltia que afecta a 1 de cada 1000 persones i que es diagnostica en plena edat de desenvolupament laboral i personal té un fort impacte en la nostra societat.

La seva causa és desconeguda, encara que es creu que poden coexistir factors genètics (entenent com que si es té un familiar de primer grau afecte, es té una mica més de probabilitat de presentar la malaltia, encara que no ha d’entendre’s com una malaltia que passa directament de pares a fills) i factors ambientals. Quant als factors ambientals, es creu que juga un paper fonamental la vitamina D, relacionada amb l’exposició a la llum solar (que explicaria en part, que els països nòrdics, amb menys hores d’exposició presentin una major freqüència d’aquesta) i alguns virus amb els quals probablement tinguem contacte freqüent durant la infància i que tinguin algunes proteïnes similars a les de la mielina. I probablement hagin de donar-se diversos factors al mateix temps perquè es desenvolupi la malaltia.

Es tracta d’una malaltia en la qual el nostre propi sistema immune produeix un dany sobre una part de les nostres neurones atacant tant l’axó (cua de la neurona i transmissor de l’impuls nerviós) com la mielina (substància que recobreix l’axó i encarregada que la transmissió de l’impuls nerviós es realitzi de manera ràpida i efectiva). Aquestes lesions de tipus desmielinizant poden aparèixer en qualsevol lloc del SNC i per tant poden afectar tant a la medul·la com al cervell i depenent en quin lloc apareguin, produiran un tipus de símptoma o un altre, així per exemple si la lesió afecta al nervi òptic sofrirem de visió borrosa amb un ull, si apareix en la medul·la espinal presentarem formiguejos o alteració de la sensibilitat en cames i/ o braços i de vegades també afectació de la força en les mateixes Extremitats i si la lesió apareix en el tronc del cervell o al cerebel, podrem presentar entre unes altres cusis visió doble amb trastorn de l’equilibri. cal dir no obstant això que els símptomes de debut més freqüents són els sensitius, visuals o aquells que afecten a l’equilibri.

Hi ha diferents formes clíniques de la malaltia, les més freqüents al debut són les formes Remitents Recidivats o en brots que es caracteritzen per presentar uns símptomes neurològics d’aparició brusca, o bé empitjorament de símptomes prèviament existents (brots), que han de durar almenys 24h en absència de febre o d’altres processos concomitants com a infeccions, etc… Aquestes formes suposen un 85% aproximadament de les formes d’inici de la malaltia i són les que millor reaccionen als tractaments inmunomoduladors que disposem.
Entre un 30 i un 40% d’aquestes formes (abans de l’època dels tractaments es considerava que el 100% d’elles) evolucionaran al cap dels molts anys ( >20 a) formes secundàries progressives, on ja no es presentaran brots i hi haurà una progressió lenta però constant de la malaltia.
Aproximadament un 5% de les formes seran formes Primàries progressives des de l’inici. En aquestes formes no hi haurà empitjoraments bruscs en forma de brot i tindrem una progressió lenta des de l’inici de la malaltia.

El diagnòstic a dia d’avui contínua sent un diagnòstic clínic i per a això necessitem que el pacient hagi presentat símptomes compatibles i que la resta d’exploracions complementàries (Ressonància magnètica, analítica, punció lumbar, potencials evocats, etc…) recolzin el diagnòstic. A dia d’avui el diagnòstic ha evolucionat de tal manera que en molts casos ja és possible diagnosticar al pacient després d’haver presentat un sol episodi clínic si la RM és compatible i reuneix una sèrie de requisits determinats.
S’ha demostrat clarament que un diagnòstic precoç i un inici de tractament individualitzat en fases primerenques ajuden a millorar l’evolució de la malaltia i la prova d’això és que els pacients que van debutar de la malaltia en època que ja hi havia tractaments disponibles en general han evolucionat millor que aquells que van debutar en èpoques anteriors a l’existència de tractaments inmunomoduladors.

No obstant això queda molt camí per recórrer en el terreny de l’esclerosi múltiple i hem de pensar que hi ha pacients que a dia d’avui presenten formes de malaltia molt agressives o que no responen als tractaments disponibles i a més cal pensar, que hi ha pacients que ja tenen discapacitat acumulada i que els tractaments que disposem no són capaços de revertir-la, per la qual cosa és primordial que es continuï investigant sobre la malaltia i cal dir que el futur segueix sent esperançador per als pacients que pateixin aquesta malaltia, doncs hi ha en recerca molts fàrmacs amb resultats inicials prometedors.

És essencial insistir a consultar precoçment al neuròleg davant la presència de qualsevol símptoma suggestiu de la malaltia i hem de pensar que igual que el pronòstic d’aquesta malaltia ha sofert un canvi molt important en els últims 20 anys és esperable que aquest canvi àdhuc sigui més radical durant els pròxims anys, per la qual cosa un seguiment adequat per part d’un Neuròleg especialista en la malaltia és sens dubte una bona inversió de futur.

Ester Moral
Cap de Servei de Neurologia
Hospital Moisès Broggi