El recorregut del camí ja ha superat els mil quilòmetres i aquesta setmana encara l’entrada a França.  El recorrido del camino ya ha superado los mil kilómetros y esta semana encara la entrada en Francia

L’entrada a Iruñea va ser molt més caòtica del que esperava. Després de 954 quilòmetres interpretant les fletxes a l’inrevés, poc abans de Almandotz vaig començar a seguir les fletxes al dret per primera vegada en més de 50 dies. Obstaculitza en el camí baztanés, el que uneix Baiona i Iruñea a través de la vall del Baztán. Un camí de cinc etapes absolutament recomanable, especialment el tram entre Berroeta i Lantz, amb l’ascensió a Belate i posterior descens al cau de Mel Otxin. Tot anava sobre rodes però es va torçar en l’etapa entre Ostiz i Iruñea, teòricament els meus dominis. Fins a tres vegades em vaig perdre tractant de seguir les fletxes als voltants de la capital navarresa enmig d’un altre xàfec, en muntanyes als quals el meu pare em portava de criatura però ja se sap, a casa del ferrer, cullera de pal.

Fins que vaig decidir tirar pel carrer d’al mig i llançar-me en picat de meitat de la muntanya a la carretera general. Molta aigua i molt tràfic però tenia un motiu més que sobrat per no perdre temps. Enmig del xàfec, en la Trinitat de Arre, m’esperava un nodrit grup de persones amb esclerosi múltiple, la majoria en cadira de rodes, al costat de persones de l’Associació d’Esclerosi Múltiple de Navarra (ADEMNA) per acompanyar-me en la meva entrada al quilòmetre 1.000, la vella Iruñea.

Així que aquest dia, més que caminar vaig córrer per no arribar molt tarda a la meva cita. I allà estaven, frustrats per la impossibilitat d’acompanyar-me a causa de la climatologia, i demostrant que solament la voluntat pot fer front a les dificultats en una altra malaltia especialment dura. La mostra de solidaritat des del sofriment als malalts d’alzheimer va ser una lliçó més que m’està regalant el camí, com conèixer el cas d’Alicia, deu anys amb la lateral, la més complicada de totes, i la seva tenacitat, força i obstinació per seguir vivint.

Després vaig estar en amb els membres de la Junta de ADEMNA, que em van explicar les dificultats per les quals travessen, les retallades sobre les retallades, la impagable labor dels voluntaris que supleix en certa forma la falta de recursos, la invisibilitat de la malaltia perquè, pel que sembla, la sofreixen un nombre reduït de persones. Mig miler en Nafarroa, em van explicar. Com Juan, Angelito, Bàrbara, amics des de fa temps. I també camina per aquí Hermosilla, aquest de voluntari. Massa conegut partint-se la cara per sobreviure i barallant per l’evident. Com les gents de Josefina Arregui de Alsasua, un centre de referència al món de l’alzheimer, que també tracten de donar-li la volta a una situació radicalment injusta que afecta a treballadors, pacients i cuidadors. No es pot caminar tot el dia amb el bus de la retallada al que més sofreix i posar-se l’esmòquing al matí següent para reflotar a la banda de Bankia, però això és el que tenim, desgraciadament. Prepotència amb el feble i submissió al poderós, la pitjor de les malalties, molt pitjor que l’esclerosi o l’alzheimer. El camí ja ha superat els 1.000 quilòmetres i aquesta setmana encara a França. Lastima que hagin canviat de primera dama.

INFORMACIÓ ORIGINAL EXTRETA DE:

http://www.deia.com/2012/05/14/sociedad/euskadi/la-fuerza-de-la-voluntad

TRADUÏT AUTOMÁTICAMENT PER:
http://www.softcatala.org/traductor

LA entrada a Iruñea fue mucho más caótica de lo que esperaba. Después de 954 kilómetros interpretando las flechas al revés, poco antes de Almandotz empecé a seguir las flechas al derecho por primera vez en más de 50 días. Entraba en el camino baztanés, el que une Baiona e Iruñea a través del valle del Baztán. Un camino de cinco etapas absolutamente recomendable, especialmente el tramo entre Berroeta y Lantz, con la ascensión a Belate y posterior descenso a la guarida de Miel Otxin. Todo iba sobre ruedas pero se torció en la etapa entre Ostiz e Iruñea, teóricamente mis dominios. Hasta tres veces me perdí tratando de seguir las flechas en los alrededores de la capital navarra en medio de otro aguacero, en montes a los que mi padre me llevaba de crío pero ya se sabe, en casa del herrero, cuchara de palo.

Hasta que decidí tirar por la calle de en medio y lanzarme en picado de mitad del monte a la carretera general. Mucha agua y mucho tráfico pero tenía un motivo más que sobrado para no perder tiempo. En medio del aguacero, en la Trinidad de Arre, me esperaba un nutrido grupo de personas con esclerosis múltiple, la mayoría en silla de ruedas, junto a personas de la Asociación de Esclerosis Múltiple de Navarra (ADEMNA) para acompañarme en mi entrada al kilómetro 1.000, la vieja Iruñea.

Así que ese día, más que andar corrí para no llegar muy tarde a mi cita. Y allá estaban, frustrados por la imposibilidad de acompañarme debido a la climatología, y demostrando que solo la voluntad puede hacer frente a las dificultades en otra enfermedad especialmente dura. La muestra de solidaridad desde el sufrimiento a los enfermos de alzheimer fue una lección más que me está regalando el camino, como conocer el caso de Alicia, diez años con la lateral, la más complicada de todas, y su tesón, fuerza y empeño por seguir viviendo.

Después estuve en con los miembros de la Junta de ADEMNA, que me contaron las dificultades por las que atraviesan, los recortes sobre los recortes, la impagable labor de los voluntarios que suple en cierta forma la falta de recursos, la invisibilidad de la enfermedad porque, al parecer, la sufren un número reducido de personas. Medio millar en Nafarroa, me contaron. Como Juan, Angelito, Bárbara, amigos desde hace tiempo. Y también anda por ahí Hermosilla, este de voluntario. Demasiado conocido partiéndose la cara por sobrevivir y peleando por lo evidente. Como las gentes de Josefina Arregui de Alsasua, un centro de referencia en el mundo del alzheimer, que también tratan de darle la vuelta a una situación radicalmente injusta que afecta a trabajadores, pacientes y cuidadores. No se puede andar todo el día con el buzo del recorte al que más sufre y ponerse el esmoquin a la mañana siguiente para reflotar a la banda de Bankia, pero eso es lo que tenemos, desgraciadamente. Prepotencia con el débil y sumisión al poderoso, la peor de las enfermedades, mucho peor que la esclerosis o el alzheimer. El camino ya ha superado los 1.000 kilómetros y esta semana encara a Francia. Lastima que hayan cambiado de primera dama.

 INFORMACIÓN ORIGINAL EXTRAÍDA DE:

http://www.deia.com/2012/05/14/sociedad/euskadi/la-fuerza-de-la-voluntad

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Skip to content