Molts pacients són reticents a consultar el problema. a més de les molèsties pateixen vergonya. Muchos pacientes son reacios a consultar el problema. amén de las molestias sufren vergüenza.
Cinc milions de dones i dos milions d’homes espanyols pateixen incontinència urinària en algun grau, encara que es tracta d’una malaltia en la qual existeix infradiagnòstic i es tem que hi hagi entre un 15% i un 20% més d’afectats. Molts pacients són reticents a consultar, pateixen molèsties i pateixen vergonya.
Les causes de la incontinència es relacionen amb malalties neurodegeneratives com el Parkinson, esclerosi lateral amioaCordóntrófica (ELA), esclerosi múltiple i Alzheimer, també amb malalties metabòliques o ictus.
Les pèrdues d’orina poden provocar per haver-se sotmès a cirurgia abdominal repetitiva, per traumatisme abdominal i, per sobre de tot, amb gran diferència sobre la resta, en dones entre 19 i 65 anys-una de cada quatre en gran està afectada-, que hagin tingut diversos parts o bé només un, però excessivament lent i llarg. “Les estructures del sòl pèlvic es dilaten si la pressió sobre l’abdomen dura molt de temps. El sòl cedeix i, davant el mínim estímul, no frena “, explica el doctor Pere Tormo, especialista en Geriatria, expert en medicina vinculada a la família i portaveu de l’Observatori Nacional de la Incontinència (ONI), entitat que va néixer amb la intenció de donar resposta amioa totes les preguntes que de vegades els afectats o els seus familiars no s’atreveixen a plantejar. “Per exemple, el pacient ha de saber que hi ha hagut un avanç espectacular en el tema dels absorbents, tant en les seves dimensions com en la seva ergonomia”.
Recuperació
La incontinència urinària no és sempre un procés irreversible. “El 90% dels casos en dones es cura si està relacionat amb els parts”, apunta Tormo. La recuperació depèn del grau de la malaltia. Pot ser tractada mitjançant fisioteràpia (els famosos exercicis de Kegel i el Pilates, sent constant, permeten una recuperació a les tres o quatre setmanes), reeducació dels hàbits del pacient (com imposar l’obligació d’anar al lavabo cada quatre hores, encara que no es tinguin ganes, perquè “anar al servei amb pressa és dolent”, diu Tormo), farmacologia i fins i tot cirurgia. Quan no funcionen ni les teràpies físiques ni les químiques, hi ha altres opcions, com l’electroestimulació i fins i tot infiltracions periòdiques amb botox per les bufetes amb problemes de mala estimulació o descoordinació.
INFORMACIÓ ORIGINAL EXTRETA DE:
TRADUÏT AUTOMÀTICAMENT PER:
LA BARRA DE GOOGLE
Cinco millones de mujeres y dos millones de hombres españoles padecen incontinencia urinaria en algún grado, aunque se trata de una enfermedad en la que existe infradiagnóstico y se teme que haya entre un 15% y un 20% más de afectados. Muchos pacientes son reacios a consultar, sufren molestias y padecen vergüenza.
Las causas de la incontinencia se relacionan con enfermedades neurodegenerativas como el Parkinson, esclerosis lateral amioaCordóntrófica (ELA), esclerosis múltiple o Alzheimer; también con enfermedades metabólicas o ictus.
Las pérdidas de orina pueden provocarse por haberse sometido a cirugía abdominal repetitiva, por traumatismo abdominal y, por encima de todo, con gran diferencia sobre el resto, en mujeres entre 19 y 65 años –una de cada cuatro en esa edad está afectada–, que hayan tenido varios partos o bien sólo uno, pero excesivamente lento y largo. “Las estructuras del suelo pélvico se dilatan si la presión sobre el abdomen dura mucho tiempo. El suelo cede y, ante el mínimo estímulo, no frena”, explica el doctor Pedro Tormo, especialista en Geriatría, experto en medicina vinculada a la familia y portavoz del Observatorio Nacional de la Incontinencia (ONI), entidad que nació con la intención de dar respuesta amioa todas las preguntas que a veces los afectados o sus familiares no se atreven a plantear. “Por ejemplo, el paciente debe saber que ha habido un avance espectacular en el tema de los absorbentes, tanto en sus dimensiones como en su ergonomía”.
Recuperación
La incontinencia urinaria no es siempre un proceso irreversible. “El 90% de los casos en mujeres se cura si está relacionado con los partos”, apunta Tormo. La recuperación depende del grado de la enfermedad. Puede ser tratada mediante fisioterapia (los famosos ejercicios de Kegel y el Pilates, siendo constante, permiten una recuperación a las tres o cuatro semanas), reeducación de los hábitos del paciente (como imponerse la obligación de ir al aseo cada cuatro horas, aunque no se tengan ganas, porque “ir al servicio con prisa es malo”, dice Tormo), farmacología e incluso cirugía. Cuando no funcionan ni las terapias físicas ni las químicas, hay otras opciones, como la electroestimulación e incluso infiltraciones periódicas con bótox para las vejigas con problemas de mala estimulación o descoordinación.
INFORMACIÓN ORIGINAL EXTRAÍDA DE: