El primer criteri que estudien les persones amb discapacitat a l’hora de triar el seu destí de vacances és que aquest tingui bona accessibilitat, cosa que es converteix en el seu primer obstacle perquè la informació existent és escassa o nul·la .El primer criterio que barajan las personas con discapacidad a la hora de elegir su destino de vacaciones es que éste tenga buena accesibilidad, algo que se convierte en su primer obstáculo porque la información existente es escasa o nula.
“Les dificultats comencen a l’hora de planificar les vacances”, explica a Efe el president de la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica (Cocemfe), Anxo Queiruga.
I és que aquest col·lectiu té problemes per saber els nivells d’accessibilitat que tenen les destinacions, ja que les empreses turístiques no faciliten aquestes dades i, encara que els obstacles físics d’accés cada vegada són menors, la informació és “imprecisa o incorrecta”, apunta Queiruga.
Per al president de la Comissió de Turisme del Comitè Espanyol de Representants de Persones amb Discapacitat (Cermi), Francisco Sardón “això provoca que moltes d’aquestes persones no vagin a nombroses destinacions perquè desconeixen si són accessibles o no”.
En ocasions, explica a Efe, els llocs tampoc tenen l’accessibilitat que prometien, motiu pel qual en l’època estival es multiplica el nombre de queixes i denúncies sobre aquest assumpte davant les associacions de consumidors.
Tot i que els accessos han millorat, és estrany que un usuari pugui accedir a la informació en braille -en el cas dels invidents- o la lectura fàcil -si es tracta d’una persona amb discapacitat intel·lectual- quan viatja.
I és que a les barreres físiques i arquitectòniques cal sumar-li les cognitives i de compressió, que són les que afecten els ciutadans amb discapacitat intel·lectual.
És freqüent que les empreses turístiques informin amb símbols del grau d’accessibilitat, cosa que aquestes associacions qualifiquen de “confús”.
Perquè que un hotel compti amb el símbol de la cadira de rodes, només significa que és accessible per a qui la utilitza, però en cap cas suposa que aquest establiment turístic estigui adaptat a un altre tipus de discapacitats.
Per l’arquitecte i especialista en accessibilitat, Enrique Rovira-Beleta “fallen els detalls, tant en la informació, com en la seva execució i senyalització”.
“Aproximadament el seixanta per cent dels espais turístics ofereixen un grau d’accessibilitat bàsic”, però “molt pocs” compleixen la normativa al cent per cent, denuncia Sardón a Efe.
El turisme accessible es paga i, a més, és més car. “Aquestes vacances tenen un sobrecost del vint per cent”, sobre les que gaudiria qualsevol persona sense discapacitat, assevera.
I això té una explicació: la llei només exigeix als hotels de quatre o més estrelles complir amb els requisits mínims d’accés.
Això fa que siguin moltes les vivendes, espais rurals o altres establiments, més barats per al turista, els que no compten amb mesures d’accessibilitat per a aquest col·lectiu, que es veu obligat a realitzar un major desemborsament.
El mateix succeeix amb l’oci: amb prou feines hi ha piscines accessibles, gimnasos, discoteques, zones esportives o de jocs … apunta l’arquitecte Rovira-Beleta.
Els restaurants més “corrents” tampoc solen ser accessibles, a més al que se suma que el transport no sempre està adaptat a les ciutats i els obliga a recórrer a l’ús del taxi.
Sembla que anar a la platja és una mica més senzill per a aquest col·lectiu, ja que a les 586 zones on oneja la bandera blava està garantida l’accessibilitat, encara que aquí la informació també és escassa, matisa Sardón.
A Espanya hi ha diversos exemples de ciutats que tenen un alt grau d’accessibilitat com Barcelona, València, Màlaga, Tenerife, Oviedo, Sevilla o Madrid.
No obstant això, els experts coincideixen que encara queda camí per recórrer, ja que, en opinió del president de Cocemfe, “cal cultura d’accessibilitat universal a Espanya” i adonar-nos que això beneficia tota la societat.
“Las dificultades empiezan a la hora de planificar las vacaciones”, explica a Efe el presidente de la Confederación Española de Personas con Discapacidad Física y Orgánica (Cocemfe), Anxo Queiruga.
Y es que este colectivo tiene problemas para saber los niveles de accesibilidad que tienen los destinos, ya que las empresas turísticas no facilitan estos datos y, aunque los obstáculos físicos de acceso cada vez son menores, la información es “imprecisa o incorrecta”, apunta Queiruga.
Para el presidente de la Comisión de Turismo del Comité Español de Representantes de Personas con Discapacidad (Cermi), Francisco Sardón “esto provoca que muchas de estas personas no vayan a numerosos destinos porque desconocen si son accesibles o no”.
En ocasiones, explica a Efe, los lugares tampoco tienen la accesibilidad que prometían, motivo por el que en la época estival se multiplica el número de quejas y denuncias sobre este asunto ante las asociaciones de consumidores.
Aunque los accesos han mejorado, es extraño que un usuario pueda acceder a la información en braile -en el caso de los invidentes- o a la lectura fácil -si se trata de una persona con discapacidad intelectual- cuando viaja.
Y es que a las barreras físicas y arquitectónicas hay que sumarle las cognitivas y de compresión, que son las que afectan a los ciudadanos con discapacidad intelectual.
Es frecuente que las empresas turísticas informen con símbolos del grado de accesibilidad, algo que estas asociaciones califican de “confuso”.
Porque que un hotel cuente con el símbolo de la silla de ruedas, sólo significa que es accesible para quien la utiliza, pero en ningún caso supone que ese establecimiento turístico esté adaptado a otro tipo de discapacidades.
Para el arquitecto y especialista en accesibilidad, Enrique Rovira-Beleta “fallan los detalles, tanto en la información, como en su ejecución y señalización”.
“Aproximadamente el sesenta por ciento de los espacios turísticos ofrecen un grado de accesibilidad básico”, pero “muy pocos” cumplen la normativa al cien por cien, denuncia Sardón a Efe.
El turismo accesible se paga y, además, es más caro. “Estas vacaciones tienen un sobrecoste del veinticinco por ciento”, sobre las que disfrutaría cualquier persona sin discapacidad, asevera.
Y esto tiene una explicación: la ley sólo exige a los hoteles de cuatro o más estrellas cumplir con los requisitos mínimos de acceso.
Esto hace que sean muchas las viviendas, espacios rurales u otros establecimientos, más baratos para el turista, los que no cuentan con medidas de accesibilidad para este colectivo, que se ve obligado a realizar un mayor desembolso.
Lo mismo sucede con el ocio: apenas existen piscinas accesibles, gimnasios, discotecas, zonas deportivas o de juegos… apunta el arquitecto Rovira-Beleta.
Los restaurantes más “corrientes” tampoco suelen ser accesibles, además a lo que se suma que el transporte no siempre está adaptado en las ciudades y les obliga a recurrir al uso del taxi.
Parece que ir a la playa es algo más sencillo para este colectivo, ya que en las 586 zonas donde ondea la bandera azul está garantizada la accesibilidad, aunque aquí la información también es escasa, matiza Sardón.
En España existen varios ejemplos de ciudades que tienen un alto grado de accesibilidad como Barcelona, Valencia, Málaga, Tenerife, Oviedo, Sevilla o Madrid.
Sin embargo, los expertos coinciden en que todavía queda camino por recorrer, ya que, en opinión del presidente de Cocemfe, “hace falta cultura de accesibilidad universal en España” y darnos cuenta de que esto beneficia a toda la sociedad.
INFORMACIÓ ORIGINAL EXTRETA DE:
http://www.lavanguardia.com/vida/20160718/403298975101/vacaciones-inaccesibles-para-las-personas-con-discapacidad.html
TRADUÏT AUTOMÁTICAMENT PER:
GOOGLE CHROME
INFORMACIÓN ORIGINAL EXTRAIDA DE:
http://www.lavanguardia.com/vida/20160718/403298975101/vacaciones-inaccesibles-para-las-personas-con-discapacidad.html