• El malagueny protagonitza ‘El futur ja no és el que era’, cinta en la qual la seva vis còmica coqueteja amb el drama

• El malagueño protagoniza ‘El futuro ya no es lo que era’, cinta en la que su vis cómica coquetea con el drama

Rovira no va poder acudir ahir a l’estrena al Festival de Màlaga ja que es troba al Marroc participant en la Titan Desert amb l’equip Fre a l’Ictus, projecte solidari per donar visibilitat a aquesta malaltia
Després de ficar-se en la pell de Rafa, el jove sevillà de “Ocho apellidos vascos” i la seva continuació en terres catalanes, i Àlex, el desesperat nuvi de Ara o mai, el malagueny es desdobla encarnant a Carles, un responsable i apocat pare de família que treballa en televisió convertit en l’endeví Karl-el. I ho fa a El futur ja no és el que era, cinta de Pedro Barber que viatja entre la comèdia i el drama i que ahir es va presentar a concurs al Festival de Màlaga.Carmen Maura, José Corbacho, Carolina Bang, Yolanda Ramos i el també malagueny Eduardo Velasco acompanyen en aquest pel·lícula a Rovira, que sosté que «tractar amb un personatge amb bastants més arestes i amb una profunditat diferent» als quals ha interpretat anteriorment li ha reportat una «interessant experiència».

En aquesta pel·lícula interpreta dos personatges en un: Carlos i Karl-El. Li va atreure aquesta dualitat a l’hora d’acceptar el paper?

Sí. Hi ha diverses coses que em van atreure d’aquest projecte. Una, que era una història diferent al que poquet que havia fet anteriorment. Era com un primer pas, com un coqueteig amb alguna cosa que no tenia molt a veure amb la comèdia. Això va ser el primer; que sense ser una comèdia dramàtica ni molt menys, tampoc és una comèdia a l’ús. Una altra cosa va ser també la possibilitat de poder treballar amb una actriu com Carmen Maura, de la qual no cal que digui res. Una persona com jo, que recentment acaba de començar, no anava a deixar passar l’oportunitat de treballar amb una de les més grans actrius d’aquest país, amb una autèntica llegenda del cinema espanyol i una persona a qui sempre he admirat per la seva feina . I també hi havia el repte de fer dos personatges en una mateixa pel·lícula. La suma d’aquestes coses va ser el que em va empènyer a dir que si.

La pel·lícula viatja de l’humor al drama. Com es va enfrontar a aquesta part més emotiva, menys còmica, del seu personatge?

Em semblaria un error que aquesta pel·lícula es classifiqués com una comèdia perquè no ho és. No té ni el volum ni la intensitat de rialles que té qualsevol altra. Encara que tampoc és un drama. Em va agradar molt com Pedro Barber la va encunyar com una comèdia postromàntica. És com si veiéssim què passa en una comèdia romàntica vint anys després, quan la parella ja no es mostra tan apassionada; quan cal pagar la hipoteca i quan els nens ja són adolescents i són uns cabrons. I la pel·lícula té moments de pessic i et manté entre Pinto i Valdemoro. M’he sentit bastant còmode, la veritat. En cap moment he sentit la necessitat d’haver de tirar de les eines de comèdia. Vaig acceptar el guió sabent que era una altra cosa. Mai vaig a abandonar la comèdia, però de tant en tant m’agrada fer altres coses, sobretot per sortir de la zona de confort. I m’he sentit bastant còmode posant-me en la pell d’un pare de quaranta i pocs anys i amb fills adolescents. I ha estat interessant tractar amb un personatge amb bastants més arestes i amb una profunditat diferent al que ha estat Rafa, de Vuit cognoms bascos, o Àlex, de Ara o mai.

A la banda més frívol del seu personatge està el moment en què s’ha de posar les lents de contacte blaus i el serrell l’endevino Karl-El. Com va viure aquestes transformacions?

He de dir-te que la gent que ha vist la pel·lícula surt adorant al personatge de Karl-El. Però he de confessar que jo l’odio. És un personatge que no només odiaria si em creués amb ell sinó que a més odiava perquè necessitava un procés d’hora i mitja en maquillatge. A més, no tolero les lents de contacte. Hi ha fins i tot moments en la pel·lícula en què es veu com les lents de contacte fluctuen amunt i avall. Tinc uns ulls molt especials, a més de tenir-los molt junts. Quan em caracteritzava de Karl-El experimentava un canvi de caràcter brutal. Tot l’equip deia «Dani està de Karl-el» quan em veien de mala llet. Encara que a la llarga he de dir que me n’alegro, perquè crec que això m’ha ajudat en el procés intern a l’hora de crear el personatge. Em mirava al mirall vestit de Karl-El i em odiava. El odiava i l’odio amb totes les meves forces.

Diu en la pel·lícula: «El futur mai arriba, ens atropella». ¿Sent que li ha passat alguna cosa similar en la seva vida?

Espero que no … Segueixo mirant les onomàstiques i no em falta cap dia. Sí que és veritat que tot i que els dies segueixen durant 24 hores, dóna la sensació que un va més ràpid. El temps és el mateix però les distàncies semblen que es fan més curtes. No fins al punt de l’atropellament, però de vegades vaig a una velocitat tal que per moments em donen ganes d’aturar el carro i mirar la vida passar durant uns mesos.

El personatge de Carmen Maura assenyala que «el que en el moment ens fa mal, amb el temps ho recordarem amb un somriure». ¿Es riu ara del que va viure després dels Goya?

No és que em rigui, però sí que és veritat que amb el temps les coses perden bastant magnitud. Però ni em penedeixo d’haver pujat aquest tuit, perquè ho vaig fer arran d’unes emocions reals que vaig tenir en aquell moment, ni d’haver presentat la gala. Simplement, en el moment en què vaig fer aquestes declaracions, després de fer balanç entre el bo i el dolent, vaig sentir que no m’havia valgut la pena. A dia d’avui, han passat molts mesos i per a mi ha estat tot un aprenentatge: d’analitzar què ha passat, d’aprendre, de recol·locar-se, de tornar a saber usar certes eines com són les xarxes socials … No sóc un tio orgullós i si sentís que em vaig equivocar, ho diria. Però vaig ser molt honest amb les sensacions i emocions que sentia en aquell moment. Durant un mes i mig em vaig treure de les xarxes socials perquè vaig agafar una mica de por a treure el cap a aquesta finestra que de sobte es va convertir en l’infern de Dante. Amb el temps cada un aprèn a col·locar cada cosa al seu lloc, a donar-li la importància justa que té cada cosa. I tornar a les xarxes socials, encara que sent més caut i sense treure el cap tant a una finestra en la qual moltes vegades no hi ha res productiu i que també és l’abocador de les frustracions de molta gent infeliç.

Tornaria a fer-ho l’any que ve?

Estic en període de reflexió. A dia d’avui no és un problema que tingui al cap. Estic en altres projectes i estic força feliç. Perquè no vull que el futur m’atropelli.

Doncs parlem de la seva pròxima pel·lícula, 100 metres, en la qual encarna Ramon Arroyo, un home amb esclerosi múltiple que va passar de no poder córrer els 100 metres a què fa referència el títol a completar un ironman, la prova més exigent del triatló .

Si fer el personatge de Carlos a aquesta pel·lícula ha estat com un petit pas cap a una altra dimensió, que és el drama, amb 100 metres i la interpretació de Ramon Arroyo ha estat com un salt Fosbury. Per a mi, personalment, i per als que hem estat en aquest projecte, ha estat alguna cosa més que una pel·lícula. Per a mi ha estat un viatge intern bastant potent. Salvant les distància amb Vuit cognoms bascos i tot el que va implicar en ser la meva primera vegada en moltes coses, 100 metres ha estat laboralment una de les experiències, sinó la que més, enriquidora, dura i transformadora que he viscut mai. I de cop i volta li he vist un altre sentit a aquesta professió del cinema, que també té la possibilitat d’explicar històries que transformin. Històries que canviïn.

Creu que el cinema espanyol hauria de tenir més present la realitat social que l’envolta?

El cinema és una eina multidisciplinar i per obrir moltíssimes portes. Adoro aquest tipus de cinema que es fica en una història fantàstica i que no et porta a un altre lloc que no sigui fer ús de la teva imaginació, de l’evasió i del divertiment. Per exemple, algunes de les meves pel·lícules preferides són Dies de futbol o Clareja que no és poc. Però després, la meva tercera pel·lícula de capçalera sempre ha estat Els dilluns al sol.
És a dir, crec que hi cap tot. Si el cinema retrata cada vegada més a aquests estrats socials una mica més desfavorit és perquè el percentatge de gent que viu aquesta realitat és cada vegada més gran. I seria molt cínic que el cinema tornés la cara a la realitat que existeix. Estan succeint històries que superen de llarg la ficció. Com és el cas de Ramón Arroyo. A més crec que el públic se sent molt identificat amb aquest tipus de pel·lícules com Sostre i menjar.

En 2014, amb l’èxit de Vuit cognoms bascos, molts van pensar que el nou impuls del nostre cinema seria flor d’un dia, encara que la taquilla segueix augmentant des de llavors. ¿Se sent una mica «culpable» d’aquest acostament entre les cintes espanyoles i el públic?

Bé, em sento amb la sort d’haver pogut estar en aquest batalló. No com a culpable. Simplement he tingut la sort de caure en el lloc exacte en el moment correcte. I de vegades penso que va ser perquè es van alinear certs planetes. Animo els espectadors que s’han reenamorado del cinema espanyol a descobrir totes aquestes pel·lícules meravelloses de la nostra història, que posseeixen un nivell artístic i argumental espectacular. No crec que ara s’estigui fent molt millor cinema que abans. Hi ha grans títols en la història del cinema espanyol. El que passa és que la gent no anava a veure-les.

Rovira no pudo acudir ayer al estreno en el Festival de Málaga ya que se encuentra en Marruecos participando en la Titan Desert con el equipo Freno al Ictus, proyecto solidario para dar visibilidad a esa enfermedad.
Después de meterse en la piel de Rafa, el joven sevillano de “Ocho apellidos vascos” y su continuación en tierras catalanas, y Álex, el desesperado novio de Ahora o nunca, el malagueño se desdobla encarnando a Carlos, un responsable y apocado padre de familia que trabaja en televisión convertido en el adivino Karl-El. Y lo hace en El futuro ya no es lo que era, cinta de Pedro Barbero que viaja entre la comedia y el drama y que ayer se presentó a concurso en el Festival de Málaga. Carmen Maura, José Corbacho, Carolina Bang, Yolanda Ramos y el también malagueño Eduardo Velasco acompañan en este película a Rovira, que sostiene que «tratar con un personaje con bastantes más aristas y con una profundidad diferente» a los que ha interpretado anteriormente le ha reportado una «interesante experiencia».

En esta película interpreta a dos personajes en uno: Carlos y Karl-El. ¿Le atrajo esa dualidad a la hora de aceptar el papel?

Sí. Hay varias cosas que me atrajeron de este proyecto. Una, que era una historia diferente a lo poquito que había hecho anteriormente. Era como un primer paso, como un coqueteo con algo que no tenía mucho que ver con la comedia. Eso fue lo primero; que sin ser una comedia dramática ni mucho menos, tampoco es una comedia al uso. Otra cosa fue también la posibilidad de poder trabajar con una actriz como Carmen Maura, de la que no hace falta que diga nada. Una persona como yo, que recién acaba de empezar, no iba a dejar pasar la oportunidad de trabajar con una de las más grandes actrices de este país, con una auténtica leyenda del cine español y una persona a la que siempre he admirado por su trabajo. Y también estaba el reto de hacer dos personajes en una misma película. La suma de estas cosas fue lo que me empujó a decir que sí.

La película viaja del humor al drama. ¿Cómo se enfrentó a esa parte más emotiva, menos cómica, de su personaje?

Me parecería un error que esta película se clasificara como una comedia porque no lo es. No tiene ni el volumen ni la intensidad de risas que tiene cualquier otra. Aunque tampoco es un drama. Me gustó mucho cómo Pedro Barbero la acuñó como una comedia postromántica. Es como si viéramos qué ocurre en una comedia romántica veinte años después, cuando la pareja ya no se muestra tan apasionada; cuando hay que pagar la hipoteca y cuando los niños ya son adolescentes y son unos cabrones. Y la película tiene momentos de pellizquito y te mantiene entre Pinto y Valdemoro. Me he sentido bastante cómodo, la verdad. En ningún momento he sentido la necesidad de tener que tirar de las herramientas de comedia. Acepté el guión sabiendo que era otra cosa. Jamás voy a abandonar la comedia, pero de vez en cuando me gusta hacer otras cosas, sobre todo por salir de la zona de confort. Y me he sentido bastante cómodo poniéndome en la piel de un padre de cuarenta y pocos años y con hijos adolescentes. Y ha sido interesante tratar con un personaje con bastantes más aristas y con una profundidad diferente a lo que ha sido Rafa, de Ocho apellidos vascos, o Álex, de Ahora o nunca.

En el lado más frívolo de su personaje está el momento en el que se tiene que poner las lentillas azules y el flequillo del adivino Karl-El. ¿Cómo vivió esas transformaciones?

Tengo que decirte que la gente que ha visto la película sale adorando al personaje de Karl-El. Pero tengo que confesar que yo lo odio. Es un personaje que no sólo odiaría si me cruzara con él sino que además odiaba porque necesitaba un proceso de hora y media en maquillaje. Además, no tolero las lentillas. Hay incluso momentos en la película en los que se ve cómo las lentillas fluctúan arriba y abajo. Tengo unos ojos muy especiales, además de tenerlos muy juntos. Cuando me caracterizaba de Karl-El experimentaba un cambio de carácter brutal. Todo el equipo decía «Dani está de Karl-el» cuando me veían de mala leche. Aunque a la larga tengo que decir que me alegro, porque creo que eso me ha ayudado en el proceso interno a la hora de crear el personaje. Me miraba al espejo vestido de Karl-El y me odiaba. Lo odiaba y lo odio con todas mis fuerzas.

Dice en la película: «El futuro nunca llega, nos atropella». ¿Siente que le ha pasado algo similar en su vida?

Espero que no… Sigo mirando las onomásticas y no me falta ningún día. Sí que es verdad que a pesar de que los días siguen durando 24 horas, da la sensación de que uno va más rápido. El tiempo es el mismo pero las distancias parecen que se hacen más cortas. No hasta el punto del atropello, pero a veces voy a una velocidad tal que por momentos me dan ganas de parar el carro y mirar la vida pasar durante unos meses.

El personaje de Carmen Maura señala que «lo que en el momento nos duele, con el tiempo lo recordaremos con una sonrisa». ¿Se ríe ahora de lo que vivió tras los Goya?

No es que me ría, pero sí es verdad que con el tiempo las cosas pierden bastante magnitud. Pero ni me arrepiento de haber subido ese tuit, porque lo hice a raíz de unas emociones reales que tuve en ese momento, ni de haber presentado la gala. Simplemente, en el momento en el que hice esas declaraciones, tras hacer balance entre lo bueno y lo malo, sentí que no me había merecido la pena. A día de hoy, han pasado muchos meses y para mí ha sido todo un aprendizaje: de analizar qué ha pasado, de aprender, de recolocarse, de volver a saber usar ciertas herramientas como son las redes sociales… No soy un tío orgulloso y si sintiera que me equivoqué, lo diría. Pero fui muy honesto con las sensaciones y emociones que sentía en aquel momento. Durante un mes y medio me quité de las redes sociales porque cogí un poco de miedo a asomarme a esa ventana que de repente se convirtió en el infierno de Dante. Con el tiempo cada uno aprende a colocar cada cosa en su sitio, a darle la importancia justa que tiene cada cosa. Y volver a las redes sociales, aunque siendo más cauto y sin asomarte tanto a una ventana en la que muchas veces no hay nada productivo y que también es el vertedero de las frustraciones de mucha gente infeliz.

¿Volvería a hacerlo el año que viene?

Estoy en periodo de reflexión. A día de hoy no es un problema que tenga en la cabeza. Estoy en otros proyectos y estoy bastante feliz. Porque no quiero que el futuro me atropelle.

Pues hablemos de su próxima película, 100 metros, en la que encarna a Ramón Arroyo, un hombre con esclerosis múltiple que pasó de no poder correr los 100 metros a los que hace referencia el título a completar un ironman, la prueba más exigente del triatlón.

Si hacer el personaje de Carlos en esta película ha sido como un pequeño paso hacia otra dimensión, que es el drama, con 100 metros y la interpretación de Ramón Arroyo ha sido como un salto Fosbury. Para mí, personalmente, y para los que hemos estado en este proyecto, ha sido algo más que una película. Para mí ha sido un viaje interno bastante potente. Salvando las distancia con Ocho apellidos vascos y todo lo que acarreó al ser mi primera vez en muchas cosas, 100 metros ha sido laboralmente una de las experiencias, sino la que más, enriquecedora, dura y transformadora que he vivido nunca. Y de repente le he visto otro sentido a esta profesión del cine, que también tiene la posibilidad de contar historias que transformen. Historias que cambien.

¿Cree que el cine español debería tener más presente la realidad social que le rodea?

El cine es una herramienta multidisciplinar y para abrir muchísimas puertas. Adoro ese tipo de cine que se mete en una historia fantástica y que no te lleva a otro sitio que no sea hacer uso de tu imaginación, de la evasión y del divertimento. Por ejemplo, algunas de mis películas preferidas son Días de fútbol o Amanece que no es poco. Pero luego, mi tercera película de cabecera siempre ha sido Los lunes al sol.
Es decir, creo que cabe todo. Si el cine retrata cada vez más a estos estratos sociales un poco más desfavorecido es porque el porcentaje de gente que vive esta realidad es cada vez mayor. Y sería muy cínico que el cine volviera la cara a la realidad que existe. Están sucediendo historias que superan de largo a la ficción. Como es el caso de Ramón Arroyo. Además creo que el público se siente muy identificado con este tipo de películas como Techo y comida.

En 2014, con el éxito de Ocho apellidos vascos, muchos pensaron que el nuevo impulso de nuestro cine sería flor de un día, aunque la taquilla sigue aumentando desde entonces. ¿Se siente un poco «culpable» de este acercamiento entre las cintas españolas y el público?

Bueno, me siento con la suerte de haber podido estar en ese batallón. No como culpable. Simplemente he tenido la suerte de caer en el sitio exacto en el momento correcto. Y a veces pienso que fue porque se alinearon ciertos planetas. Animo a los espectadores que se han reenamorado del cine español a que descubran todas esas películas maravillosas de nuestra historia, que poseen un nivel artístico y argumental espectacular. No creo que ahora se esté haciendo mucho mejor cine que antes. Existen grandes títulos en la historia del cine español. Lo que pasa es que la gente no iba a verlas.

 

INFORMACIÓ ORIGINAL EXTRETA DE:
http://www.laopiniondemalaga.es/festival-cine-malaga/2016/04/30/creo-ahora-haciendo-mejor-cine/846320.html?platform=hootsuite

TRADUÏT AUTOMÁTICAMENT PER:
GOOGLE CHROME

 

INFORMACIÓN ORIGINAL EXTRAIDA DE:
http://www.laopiniondemalaga.es/festival-cine-malaga/2016/04/30/creo-ahora-haciendo-mejor-cine/846320.html?platform=hootsuite