“La meva malaltia m’obliga a estar en una cadira de rodes. I aquesta ciutat, a no sortir de la meva casa; així de complicada és la meva situació…” Perla Filcman té 54 anys i viu en ple cor de Palerm. Als 42, li van diagnosticar esclerosi múltiple, una malaltia que ataca el sistema nerviós central i que la va confinar des de fa un any a una cadira motoritzada, en una Buenos Aires amb problemes d’accessibilitat.  “Mi enfermedad me obliga a estar en una silla de ruedas. Y esta ciudad, a no salir de mi casa; así de complicada es mi situación…” Perla Filcman tiene 54 años y vive en pleno corazón de Palermo. A los 42, le diagnosticaron esclerosis múltiple, una enfermedad que ataca el sistema nervioso central y que la confinó desde hace un año a una silla motorizada, en una Buenos Aires con problemas de accesibilidad.

En 2011, aquesta mare de dos fills -un mort- va començar a cursar la carrera de psicologia a la Universitat de Palerm, a una quadra i mitjana del departament que habita a Hondures al 3700. Però a meitat del quadrimestre va haver d’abandonar la carrera: el seu cos cansat li va dir “prou”. No va tolerar l’esforç d’haver de fer gairebé tres quadres de més per buscar alguna rampa accessible, sortejar les senderes trencades, bregar amb els imprudents automobilistes i poder creuar fins a la seu universitària, situada en Mario Bravo al 1200.

“No vaig poder seguir perquè el meu cos va perdent forces i avui les rampes que tinc per creuar els carrers estan mal fetes, són altes, són un desastre. Les senderes, pitjor. No puc anar fins a Alt Palerm, que m’encanta i que està a quatre quadres, sense demanar ajuda o sense dir-li al meu marit que em porti en l’acte”, compte.

La força de Perla està en el seu cor, en la seva ànima. Fa nou anys va perdre a la seva filla, de 19, quan un conductor embriac va xocar amb el taxi en el qual viatjava, a Còrdova i Thames. Aquesta imprudència es va portar la vida de Vanina i, també, una bona part de la seva salut. “Jo ja estava malalta quan va ocórrer aquesta tragèdia, però després d’això, la vida em va canviar per complet. Vaig plorar, vaig cridar i vaig empitjorar la meva salut. Però vaig posar tot el que tenia per tirar endavant. Tinc una bufona família -conformada pel seu marit, Abel, i el seu fill, Damián- que em recolza. Com ja no treballo més, la facultat era el meu cable a terra, la meva distracció”, es lamenta.

Acompanyar a Perla en el recorregut que feia per arribar fins a la Universitat de Palerm, on li van brindar totes les facilitats perquè pogués cursar allí, desperta impotència. Les rampes trencades, amb gespa crescuda o amb escombraries en el camí, l’obliguen a requerir d’ajuda per poder creuar, per exemple, Mario Bravo, cantonada Hondures. “T’adones que no podés baixar bé? I si no m’apuro, els conductors em trepitgen”, diu, i accelera el scuter, la seva cadira motoritzada.

Com en la cantonada de De la Cárcova i Mario Bravo no existeixen les rampes, Perla, la independència de la qual sembla el bastió de la seva lluita, emprèn un camí de 250 metres extra per arribar a destinació. “Fa un any, vaig portar una carta al Centre de Gestió i Participació de Palerm, demanant una solució, i… me la van perdre! També vaig cridar al Copidi [veure a part], i encara no em van escoltar. I aquí estic avui, a casa, volent sortir als únics llocs del barri que són aptes per a discapacitats: el supermercat Vedat i Farmacity. Això no passa en altres grans ciutats del món, com Miami”, diu mentre belluga el cap.

En la rampa de Mario Bravo, cantonada Gorriti, Perla s’embussa en baixar i enterrar la roda davantera en una profunda canaleta de desguàs. És impossible creuar-la. Però aquí està. Per a pitjor: ni tan sols hi ha senda per als vianants i queda exposada a les actuacions de vénen de Gorriti i giren cap a Mario Bravo. “No veus? Què podis fer front a això? Res! Res! Necesitás d’uns altres. Molta gent t’ajuda, però també molta gent t’ignora. No respecten el teu lloc exclusiu per estacionar l’acte o en les cues dels supermercats es fan els distrets si han de donar-te el lloc.”

Perla va trigar 32 minuts a anar des de la seva casa fins a la Universitat de Palerm, a 150 metres de distància, per l’únic camí possible que li permeten les beneïdes rampes. En tres llocs va necessitar assistència. Exhausta, va arribar. I abans d’acomiadar-se, va deixar una promesa amb aire de desig: “Si arreglen aquests carrers, per descomptat que tornaria a estudiar. És un somni bufó que volia complir”.

INFORMACIÓ ORIGINAL EXTRETA DE:

http://www.lanacion.com.ar/1438736-se-canso-de-lidiar-en-su-silla-de-ruedas-con-obstaculos-callejeros

TRADUÏT AUTOMÁTICAMENT PER:
http://www.softcatala.org/traductor

 En 2011, esta madre de dos hijos -uno fallecido- comenzó a cursar la carrera de psicología en la Universidad de Palermo, a una cuadra y media del departamento que habita en Honduras al 3700. Pero a mitad del cuatrimestre tuvo que abandonar la carrera: su cuerpo cansado le dijo “basta”. No toleró el esfuerzo de tener que hacer casi tres cuadras de más para buscar alguna rampa accesible, sortear las veredas rotas, lidiar con los imprudentes automovilistas y poder cruzar hasta la sede universitaria, situada en Mario Bravo al 1200.

“No pude seguir porque mi cuerpo va perdiendo fuerzas y hoy las rampas que tengo para cruzar las calles están mal hechas, son altas, son un desastre. Las veredas, peor. No puedo ir hasta Alto Palermo, que me encanta y que está a cuatro cuadras, sin pedir ayuda o sin decirle a mi marido que me lleve en el auto”, cuenta.

La fuerza de Perla está en su corazón, en su alma. Hace nueve años perdió a su hija, de 19, cuando un conductor ebrio chocó con el taxi en el que viajaba, en Córdoba y Thames. Esa imprudencia se llevó la vida de Vanina y, también, una buena parte de su salud. “Yo ya estaba enferma cuando ocurrió esta tragedia, pero después de eso, la vida me cambió por completo. Lloré, grité y empeoré mi salud. Pero puse todo lo que tenía para salir adelante. Tengo una linda familia -conformada por su marido, Abel, y su hijo, Damián- que me apoya. Como ya no trabajo más, la facultad era mi cable a tierra, mi distracción”, se lamenta.

Acompañar a Perla en el recorrido que hacía para llegar hasta la Universidad de Palermo, donde le brindaron todas las facilidades para que pudiera cursar allí, despierta impotencia. Las rampas rotas, con césped crecido o con basura en el camino, la obligan a requerir de ayuda para poder cruzar, por ejemplo, Mario Bravo, esquina Honduras. “¿Te das cuenta de que no podés bajar bien? Y si no me apuro, los conductores me pisan”, dice, y acelera el scuter, su silla motorizada.

Como en la esquina de De la Cárcova y Mario Bravo no existen las rampas, Perla, cuya independencia parece el bastión de su lucha, emprende un camino de 250 metros extra para llegar a destino. “Hace un año, llevé una carta al Centro de Gestión y Participación de Palermo, pidiendo una solución, y… ¡me la perdieron! También llamé al Copidi [ver aparte], y aún no me escucharon. Y acá estoy hoy, en casa, queriendo salir a los únicos lugares del barrio que son aptos para discapacitados: el supermercado Coto y Farmacity. Esto no pasa en otras grandes ciudades del mundo, como Miami”, dice mientras menea la cabeza.

En la rampa de Mario Bravo, esquina Gorriti, Perla se atasca al bajar y enterrar la rueda delantera en una profunda canaleta de desagüe. Es imposible cruzarla. Pero ahí está. Para peor: ni siquiera hay senda peatonal y queda expuesta a los autos de vienen de Gorriti y giran hacia Mario Bravo. “¿No ves? ¿Qué podes hacer frente a esto? ¡Nada! ¡Nada! Necesitás de otros. Mucha gente te ayuda, pero también mucha gente te ignora. No respetan tu lugar exclusivo para estacionar el auto o en las colas de los supermercados se hacen los distraídos si tienen que darte el lugar.”

Perla tardó 32 minutos en ir desde su casa hasta la Universidad de Palermo, a 150 metros de distancia, por el único camino posible que le permiten las benditas rampas. En tres sitios necesitó asistencia. Exhausta, llegó. Y antes de despedirse, dejó una promesa con aire de deseo: “Si arreglan estas calles, por supuesto que volvería a estudiar. Es un sueño lindo que quería cumplir”.

INFORMACIÓN ORIGINAL EXTRAÍDA DE:

http://www.lanacion.com.ar/1438736-se-canso-de-lidiar-en-su-silla-de-ruedas-con-obstaculos-callejeros

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Skip to content